window.dataLayer = window.dataLayer || []; function gtag(){dataLayer.push(arguments);} gtag('js', new Date()); gtag('config', 'G-JLQMVNBTKJ');
ESPÈCIE VULNERABLE

Formiguera gran

Phengaris arion

ESP: Hormiguera de puntos I ENG: Large Blue

La formiguera gran és una papallona endèmica del Paleàrtic amb un fascinant cicle vital íntimament lligat al d’una espècie de formiga (Myrmica sabuleti). Aquesta complexitat, juntament amb la pèrdua de qualitat dels prats de muntanya on viu, fa que sigui una espècie amenaçada a Catalunya.

Les seves microreserves
recursos relacionats
DESCARREGAR la FITXA
Distribució
Biologia
Ecologia
Estat de conservació
Mesures de gestió
  • Distribució

  • Distribució

Distribució geogràfica

A Europa

La formiguera gran és un endemisme paleàrtic amb una distribució mundial que va des de l’Europa occidental fins al Japó (1). Tot i que a nivell europeu la distribució és molt àmplia, a la Península Ibèrica només ocupa el terç nord i el sistema Ibèric meridional (províncies de Guadalajara, Conca i Terol), amb la màxima quantitat de poblacions concentrades als Pirineus catalans, Osca i Conca (2).

A Catalunya

A Catalunya apareix repartida pel Pirineu, Prepirineu i Serralada Transversal. Manté poblacions molt escasses al Moianès i ocasionalment es detecta també a la zona de Sant Llorenç de Munt-Serra de l’Obac. Les poblacions que havia al Montseny es consideren actualment extingides, excepte una possible població encara present a Aiguafreda (3).

Distribució altitudinal

A Catalunya la majoria de les poblacions se situen entre els 600 i els 1300 m d’altitud, si bé alguns casos arriben als 2000 m (3).

A la Península Ibèrica les cites conegudes van des dels 40 m fins als 2000 m, amb una mitjana situada al voltant dels 1080 m (2).

  • Biologia

  • Biologia

Fenologia
  • ADULT La formiguera gran és una espècie univoltina, és a dir que els adults tenen una única època de vol a l’any, que en aquest cas es concentra entre mitjans de juny i finals de juliol (ocasionalment un parell de setmanes més, fins a mitjans d’agost, en algunes poblacions).
  • POSTA La posta dels ous té lloc al llarg del període de vol dels adults, i les erugues surten dels ous als 7-11 dies després de la posta.
  • ERUGA La formiguera gran passa l’hivern en forma d’eruga dins dels formiguers de l’espècie que parasita.
  • CRISÀLIDE La pupació, és a dir la fase on la larva es transforma en crisàlide, es dona la primavera, dura unes tres setmanes i també té lloc dins el formiguer.

Cicle vital de la formiguera gran

Cicle vital

La fase adulta de la formiguera gran dura entre 4 i 10 dies, en els quals els mascles patrullen constantment el seu territori en busca de femelles verges per a copular (1). Les femelles sovint són copulades el mateix dia que surten de la crisàlide, i en algun cas quan encara no han ni pogut estendre les seves ales completament. Una vegada fecundades (o el dia següent) les femelles busquen una planta d’orenga (Origanum vulgare) o serpoll (Thymus serpyllum), les plantes nutrícies de les seves larves, per posar els ous.

La posta té lloc a les inflorescències del serpoll i l’orenga, on les femelles enganxen uns ous esfèrics i deprimits de 0,5 mm a la base de les poncelles (2). Tot i que cada femella pot posar entre 50 i 300 ous, només en posa un a cada inflorescència que visita. Quan es troba més d’un ou a la mateixa inflorescència segurament es tracti d’ous de femelles diferents.

Al cap de 7-11 dies unes erugues de color grisós d’uns 0,8 mm surten dels ous (3) i immediatament fan un forat a la base d’una poncella i s’hi fiquen a dins, on s’alimenten dels teixits tous de la flor abans que s’obrin. Al llarg dels dies van canviant de flor fins que l’eruga mesura uns 2 mm.
Després d’una setmana d’haver nascut l’eruga muda a un segon estadi de color més blanquinós amb marques rosades i creix fins als 3 mm.

Una setmana més tard, i encara sobre la planta nutrícia, l’eruga torna a mudar, en aquest cas es fa més rosada i brillant, li creixen pèls i assoleix els 4 mm.

En aquest fase les erugues presenten un comportament caníbal de manera que, si n’hi ha dues a la mateixa poncella, l’eruga més gran acaba menjant-se a la petita.

Aproximadament una setmana més tard l’eruga muda al quart i últim estadi en el qual li creixen 4 fileres de pèls més llargs agafa un color rosat més fosc i desenvolupa una glàndula mel·lífera. Entre les 17 i les 19 hores (les hores de màxima activitat de la formiga Myrmica sabuleti) les larves es deixen caure al terra i s’amaguen sota alguna fulla, esperant que una d’aquestes formigues les trobin (4). Quan això passa l’eruga secreta una substància dolça que entreté a les formigues mentre ella adopta una forma similar a les larves de les formigues i emet també uns sons similars. Enganyades, les fòrmiques porten l’eruga al seu niu pensant que es tracta de les seves larves.

Durant els següents 10 mesos l’eruga viu al formiguer (5), on té una alimentació carnívora ja que s’alimenta de les larves de la formiga. L’eruga pot arribar a consumir més de 400 larves i la presència de més d’una eruga per formiguer podria destruir la colònia i afectar a la població de la pròpia papallona. Per això només hi ha una única eruga per formiguer.

A la mateixa cambra on ha passat l’hivern l’eruga forma una crisàlide de 3 mm i d’un color groc ataronjat al principi, però que amb el pas dels dies es va tornant en taronja marronós. En aquesta fase la crisàlide emet uns sons similars als de la formiga reina per seguir sent atesa per les formigues obreres. Tres setmanes més tard es pot veure per transparència que l’adult està ben format dins la crisàlide. En surt entre les 7 i les 10 del matí i camina pels túnels del formiguer fins a la superfície, on busca una herba alta on enfilar-se per inflar i estendre les seves ales.

Comportament

La formiguera gran és una papallona que li agrada l’escalfor i el sol. Es passa la major part del temps aturada en algun matoll, sovint ben amagada, amb les ales tancades. Mentre estan parades només ocasionalment obren les ales, mostrant llavors les grans taques negres que caracteritzen l’espècie i que alegra tant els fotògrafs.

Els adults són molt conspicus quan volen: tenen un aleteig lent però sorprenentment àgil, movent-se sense esforç de baix a dalt dels desnivells i talussos. La seva mida i el del seu aleteig pausat però potent la diferencien d’altres blavetes. Es solen observar alimentant-se d’una gran diversitat de plantes, entre elles la trepadella (Onobrichys vicifolia), la prunella (Prunella vulgaris), l’orenga (Origanum vulgare) el serpoll (Thymus serillum), aquestes dues últimes són també les plantes nutrícies de les seves erugues. Una femella posant ous és fàcil de reconèixer perquè realitza vols baixos buscant les inflorescències més compactes d’aquestes dues plantes on posar els ous.

Quan fa mal temps i a les nits les papallones busquen un matoll dens o unes herbes altes on ficar-se i descansar, amb el cap per avall.

  • Ecologia

  • Ecologia

Imatge 2. Prats mesòfils entre masses boscoses a uns 900 metres d’altitud, a la Plana de Vic (Osona).

Hàbitat

La formiguera gran és una papallona típica de prats de la muntanya subalpina i la muntanya mitjana. En general es troba en prats més aviat secs i assolellats, amb herba curta i pobres en nutrients, però també pot viure en prats alpins i subalpins més humits. No te cap preferència pel substrat, ja que habita tant sobre sòls calcaris com granítics.

Tot i que el seu hàbitat òptim són els prats calcícoles i mesòfils (34.32) i els prats dalladors (38.23) (Imatge 2), segons les dades del seguiment de papallones a Catalunya (CBMS) també s’ha observat en els següents hàbitats (en parèntesis el número d’observacions):

  • 81* Prats silicícoles i xeròfils de la muntanya mitjana pirinenca i del Montseny (51)
  • 122* Prats silicícoles i mesòfils, dels estatges montà i subalpí dels Pirineus (30)
  • 36 Fenassars xeromesòfils, de sòls profunds de terra baixa i de la baixa muntanya mediterrània (18) (Imatge 3)
  • 8414 Landes de gòdua, acidòfiles i mesòfiles, de la muntanya mitjana plujosa 13)

A la Península Ibèrica el seu hàbitat es troba prats o herbassars oberts enmig de boscos de roure de fulla petita, fagedes o pinedes. Aquests prats i herbassars són de tipus sec al Prepirineu i al Sistema Ibèric i de tipus humit al Pirineu.

Alçada de l’herba

L’alçada de la vegetació herbàcia adquireix una gran importància. La majoria de les espècies de formiga no es poden instal·lar si l’herba és massa baixa o massa alta ja que necessiten un microclima concret. Al nord d’Europa necessita una alçada de vegetació menor que a Catalunya per aconseguir un microclima suficientment càlid (una major alçada de vegetació pot fer disminuir molt la temperatura). Al Regne Unit i a zones més al nord, l’alçada de vegetació òptima és típicament de menys de 2-3cm d’altura. En canvi, a Catalunya i tot el sud del seu rang de distribució es troba principalment en àrees muntanyoses amb una alçada herbàcia de més de 20cm. Segons l’estudi que es va fer a la Garrotxa l’alçada de vegetació òptima és entre 30 cm i 100cm, aspecte important sobretot durant el període estival quan la temperatura és més alta.

Imatge 3. Prat de dall a 1.600 metres d’altitud, a la vall de Tor (Pallars Sobirà).

Els prats en primer terme i els situats al turó del fons, a uns 1.300 metres de distància, formen part de la mateixa metapoblació.

Estructura de la població

La formiguera gran mostra una estructura metapoblacional, és a dir que diverses colònies separades entre elles mantenen certa connectivitat a través de la dispersió/migració d’exemplars d’una colonia a una altra.

No obstant, la capacitat dispersiva de la formiguera gran és molt reduïda, estimada en uns 500 metres de mitjana a través d’estudis de marcatge-captura-recaptura. Tot i així, s’han observat dispersions de més de 5 km. Els adults normalment es queden a la mateixa colònia on neixen, fet que augmenta el risc d’extinció local. Per tant la destrucció de zones d’hàbitat favorable pot dificultar enormement qualsevol procés de recolonització de l’espècie.

Les poblacions experimenten grans fluctuacions d’any en any i la densitat de nius de les seves formigues hostes és un factor determinant per a la bona salut de les colònies.

Requeriments
  • Plantes nutrícies
    Les plantes nutrícies principals de la formiguera petita a Catalunya són l’orenga (Origanum vulgare) i el serpoll (Thymus serpillum). Tot i que no són presents a Catalunya, en altres països la formiguera gran utilitza altres espècies dels gèneres Thymus (T. Praecox, T. Pulegioides) i Origanum (o. Virens).

  • Hostes i simbionts
    La formiguera gran és un paràsit obligat de la formiga Myrmica sabuleti, és a dir que la presència d’aquesta formiga prop d’on l’adult posa els ous és indispensable per què la papallona pugui finalitzar el seu cicle vital. Per tant, conèixer la biologia del seu hoste és crucial per a la protecció de la formiguera gran i per plantejar accions de conservació de les seves poblacions.
  • Adults
    Els adults se senten atrets per les flors de colors rosats, porpres i blaus en especial les labiades, com les plantes nutrícies de les seves erugues, el serpoll (Thymus serpillum) i l’orenga (Origanum vulgare), i les fabàcies, en especial la trepadella (Onobrichis viciifolia).
  • Eruga
    El complex cicle vital de la formiguera gran fa que adults i les erugues dels diferents estadis tinguin uns requeriments alimentaris totalment diferents: mentre que les erugues en els seus 3 primers estadis s’alimenten de les flors de l’orenga i el serpoll, en el quart i darrer estadi adopten una vida carnívora, alimentant-se de les larves de les formigues del gènere Myrmica. En aquesta fase pot arribar a consumir més de 400 larves.
  • Paràsits
    Les larves de la formiguera gran sovint son parasitades per Neotypus coreensis, un himenòpter especialista que les ataca quan encara s’alimenten dels capítols florals.
  • Estat de conservació

  • Estat de conservació

Europa

ESPÈCIE EN PERILL

Inclosa en l’annex II del conveni de Berna i a l’annex IV de la Directiva Hàbitats.

Espanya

No declarada amenaçada

Es considera Rara al Libro Rojo de los Lepidópteros Ibéricos.

Catalunya

ESPÈCIE VULNERABLE

Inclosa a la proposta de Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya (Pendent d’aprovació).

No hi ha dades de la seva tendència a Catalunya.

Estat actual i tendència

A nivell europeu la formiguera gran es considera una espècie en perill des de l’any 2009, pel mostrar una tendència poblacional decreixent. Tot i que no està inclosa  al catàleg espanyol d’espècies amenaçades (per manca d’informació), el llibre vermell dels lepidòpters ibèrics la considera una espècie rara i, a nivell regional, diverses comunitats autònomes si que la consideren una espècie amenaçada, com és el cas de Catalunya.

A Catalunya apareix en la categoria de vulnerable en la proposta de Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya (pendent d’aprovació, desembre 2021) pel fet de tenir una distribució reduïda amb poblacions molt locals i de molt pocs individus. A més,  moltes poblacions semblen haver patit fortes regressions o fins i tot extincions recents.

Amenaces i problemàtiques

Abandonament de la pastura i el dall tradicional

L’abandonament de la pastura i/o el dall tradicional sense dubte han provocat regressions a les poblacions de formiguera gran a Catalunya. La presència d’una estructura vegetal adequada per a les formigues hoste i les plantes hostes depenen de la gestió tradicional, com ara el pasturatge de bestiar o el dall de l’herba. Si aquestes activitats s’abandonen, la successió ecològica cap a prat dens i matollar fa que l’hàbitat ja no sigui adequat per la formiguera gran.

Canvis en pressió de pastura

Depenent del clima local, la topografia i les condicions del sòl, l’altura òptima de l’herba per a la conservació de les formigues hoste de la formiguera gran varia des dels 2 cm fins a 40 cm. Tant la reducció del pasturatge com la seva intensificació poden provocar canvis en l’estructura dels prats i ser perjudicials per la formiga i, de retruc, per la papallona.

Intensificació de l’agricultura

La conversió de prats seminaturals en terres de cultiu ha estat una de les principals causes de destrucció de l’hàbitat de la formiguera gran. La fertilització dels conreus i la sembra de varietats farratgeres comporten canvis molt profunds en l’estructura i la composició de la vegetació, provocant que les plantes hostes i / o les formigues hostes desapareguin. A més, l’ús de pesticides (sobretot herbicides i insecticides) tenen un impacte negatiu directe sobre la conservació de les papallones i els insectes en general.

Embalat en verd (ensilat)

Fins i tot en els prats de dall que es conserven hi ha un canvi que s’ha donat en els darrers 15 anys que està sent perjudicial per a la formiguera gran en particular i les papallones en general. Es tracta de la substitució de l’embalat de l’herba en sec per l’embalat en verd, embolcallant l’herba amb plàstic perquè fermenti (ensilat). Aquesta pràctica facilita l’emmagatzematge del menjar als ramaders i permet que el dall es pugui avançar en el temps, però a la vegada impedeix que la papallona pugui finalitzar el seu cicle vital ja que la sega es fa quan les erugues encara estan a les flors de les plantes nutrícies.

A més, el fet que l’herba no s’assequi al sol uns dies com abans provoca que la quantitat de llavors que cauen al terra (i que ressembren el prat de manera natural), disminueixi.

a sembra de pastures i el tall freqüent per a l’ensilat també són perjudicials.

Fragmentació de l’hàbitat

La pèrdua d’hàbitat fa que la resta de superfície d’hàbitat adequat quedi més fragmentat. Aquest aïllament limita la mida de la (meta) població, les possibilitats de dispersió i la recolonització dels llocs on l’espècie ha desaparegut. Les poblacions resultants, aïllades i sovint petites, són altament vulnerables a la mortalitat catastròfica i altres esdeveniments fortuïts. La fragmentació també impedeix l’intercanvi genètic, fent les poblacions vulnerables a processos estocàstics com la deriva genètica.

Aforestació

Amb l’increment creixent de la massa forestal a Catalunya els darrers 50 anys han anat desapareixent els hàbitat oberts que necessita la formiguera gran.

Canvi climàtic

Tot i que les conseqüències que tindrà l’escalfament global (sobre tot a nivell climàtic) sobre les poblacions de la formiguera gran encara no estan prou estudiades, hi ha alguns aspectes que porten a pensar que poden ser importants. Al Montseny les fortes sequeres de les darreres dues dècades poden haver jugat un paper decisiu en la desaparició de l’espècie en aquest massís situat al seu límit meridional de distribució a Catalunya. S’ha comprovat que sota aquestes condicions la mortalitat dins dels formiguers augmenta fortament a causa de l’agressivitat de les formigues sotmeses a estrès i manca d’aliments.

Mixomatosi

En una població de formiguera gran es va comprovar l’efecte negatiu que pot tenir l’expansió d’una malaltia sobre els herbívors salvatges, com és el cas de la mixomatosi amb els conills. Al reduir-se la densitat de conills també ho va fer la pressió d’herbivorisme sobre l’herba i això va provocar uns canvis que van fer desaparèixer la població de formiguera gran.

Objectius de conservació

Les principals amenaces de la formiguera gran estam directa o indirectament relacionades amb la pèrdua del seu hàbitat per un canvi d’usos, per tant la seva conservació és factible a través de l protecció i la gestió si es defineixen els llocs prioritaris i les mesures a aplicar per frenar la seva tendència negativa. Els objectius de conservació de la formiguera gran són els següents:

L’objectiu principal per garantir la conservació de la formiguera gran passa per, com a mínim, mantenir les poblacions conegudes, sobretot les que presenten densitats més elevades, ja que és on resideix el gruix de la població i la diversitat genètica de l’espècie. Per altra banda, donat que la distribució de la formiguera gran és fragmentada i local, segurament encara hi ha moltes poblacions que no s’han descobert.

L’aïllament representa un risc d’extinció local de poblacions de formiguera gran quan aquestes són escasses i estan allunyades entre elles, de manera que la creació de taques d’hàbitat òptim per l’espècie entre poblacions conegudes però distants, és una línia de treball important.

A Anglaterra la formiguera gran s’havia extingit als anys 70 del segle XX i es va reintroduir de manera exitosa els anys 90 a través de l’alliberament d’adults i una acurada gestió de l’hàbitat basada en evidències científiques. Per tant, és possible de recuperar les poblacions perdudes si s’apliquen les mesures adients.

Al ser una espècie escassa no hi ha suficient dades de l’espècie als itineraris de seguiment de les papallones de Catalunya (CBMS) i per tant la seva tendència no pot ser avaluada. Cal posar esforç en el seguiment de la formiguera gran per obtenir dades de qualitat per avaluar la seva tendència.

  • Mesures per a la seva conservació

  • Mesures per a la seva conservació

1 | Protecció i legislació

Redactar i aprovar un pla de conservació

La formiguera gran es considera una espècie vulnerable en el Catàleg de Fauna amenaçada de Catalunya i per tant hauria de disposar d’un pla de conservació que garantís l’establiment de mesures per a millorar el seu estat a mitjà termini. Actualment no existeix un pla de conservació per aquesta espècie ni per a cap papalllona, per això es proposa redactar un pla de conservació que inclogui, com a mínim:

  • Distribució actual de l’espècie en format SIG amb la ubicació exacta de les poblacions conegudes.
  • Estat de conservació i tendència d’aquestes poblacions.
  • Objectius de conservació.
  • Espais prioritaris on conservar l’espècie i/o establir microreserves en format SIG.
  • Definir les mesures ideals de gestió a les microreserves.
  • Establir un programa de seguiment amb indicadors.

Aquesta fitxa pretén ser l’embrió d’aquest futur pla de conservació.

Crear microreserves

Es proposa crear microreserves de papallones en totes les poblacions conegudes de formiguera gran a través de l’establiment d’acords de custòdia amb els seus propietaris o gestors amb un o més dels següents objectius:

  • Mantenir la gestió que s’ha dut a terme fins al moment i que ha permès que les poblacions es mantinguin fins avui.
  • Realitzar un seguiment de la població per determinar la tendència i proposar millores en la gestió actual.
  • Incorporar millores en la gestió que millorin la població de formiguera gran.
  • Dur a terme accions dirigides a la conservació de la formiguera gran i/o a la millora del seu l’hàbitat

L’acord de custòdia inclourà un mapa amb els límits de la microreserva, els compromisos que assumeix cada una de les parts i, si cal, quina és la compensació que rebrà el propietari o gestor per la creació de la microreserva.

2 | Gestió de l’hàbitat

L’hàbitat ideal per a la formiguera gran és un espai obert que compleixi els següents requeriments:

  1. Tenir una cobertura mínima de les seves plantes nutrícies del 5%.
  2. Garantir la presència de les formigues hoste a menys de 4 metres de les plantes nutrícies a raó d’uns 2.500 formiguers/ha.
  3. Garantir que la papallona pugui completar tot el seu cicle vital.

Abans: Un prat mesòfil en un estat avançat d’emmatament i amb acumulació d’herba per falta de càrrega ramadera.

El prat després de ser recuperat: s’han eliminat els matolls del mig del prat, però s’han deixat els situats als marges.

En una microreserva per a la formiguera gran s’haurien de tenir en compte els següents aspectes en l’àmbit de la gestió:

Treball de gestió Òptim  Compatible  No compatible 
Sega Segar un cop l’any a partir del 20 d’agost, de dins cap a fora del prat. Segar abans del 20 d’agost, però només a les zones on no hi ha presència de plantes nutrícies. Segar abans del 20 d’agost, més d’una vegada i de fora cap a dins.
Pastura No pasturar o fer-ho a partir del 20 d’agost i amb una càrrega entre els 0,2 i 1,9 LU/ha. Pasturar amb una càrrega superior a 1,9 LU/ha, però fer-ho a partir del 20 d’agost. Pasturar abans del 20 d’agost.
Obertura d’espais oberts Recuperar nous espais oberts respectant les plantes nutrícies i alguns arbustos al part i tots els marges. Recuperar nous espais oberts deixant només els arbustos dels marges. Recuperar els espais oberts sense deixar arbustos als marges.
Planta nutrícia Incrementar la presència de plantes nutrícies plantant-ne en llocs estratègics Protegir els peus de les plantes nutrícies quan es dalla o es pastura No protegir les plantes nutrícies quan es dalla o es pastura.
Formiga hoste Col·locar pedres estratègicament per afavorir l’establiment de formiguers prop de les plantes nutrícies. No retirar pedres o troncs al terra per evitar destruir els nius de les formigues hoste. Retirar pedres i troncs dels prats i els marges

Gestió dels prats seminaturals

Els prats seminaturals són aquells prats que es mantenen gràcies a una gestió agrària o ramadera. Si s’abandona aquesta activitat poc a poc els prats  es van transformant en matollars i posteriorment en boscos. Més enllà de garantir la conservació d’aquests prats amb el manteniment d’una gestió agro-ramadera, hi ha una sèrie de pràctiques que afavoririen en gran mesura la conservació de la formiguera gran.

  • No segar fins el 20 d’agost. Evitar la sega durant l’època de vol de la papallona i també al llarg del període en què l’eruga està sobre la vegetació, és a dir de l’1 de juliol al 20 d’agost.
  • Segar 1 cop a l’any. Cal segar el prat una vegada cada any per mantenir el prat lliure d’arbustos. Si hi ha possibilitat de pastura el dall pot ser substituir per un aprofitament a dent (sempre a partir del 20 d’agost).
  • Segar de dins a fora. La sega del prat s’hauria de fer des del centre del camp cap als marges per afavorir que els insectes es vagin desplaçant a les zones de refugi, que són els marges.
  • Retirar la sega. Si no es sega per embalar l’herba sinó simplement per mantenir el prat lliure d’arbustos, cal retirar les restes per evitar l’acumulació de biomassa i nutrients al prat ja que aquestes condicions afavoreixen l’expansió de les gramínies.
  • Eliminar espècies llenyoses. Cal que el prat no es vagi tancant de vegetació encara que la planta nutrícia hi sigui molt present per això s’han de retirar els arbustos i els arbres joves en les zones que s’hagin tancat
  • Evitar l’aplicació de pesticides. Els insecticides plaguicides i herbicides dirigits a males herbes de fulla ampla perjudica directa o indirectament a la formiguera gran en particular i els pol·linitzadors en particular.
  • Reduïr l’ús de fertilitzants. Quan s’incrementen els nivells de nutrients al sòl les plantes del gènere Thymus són desplaçades per espècies més competitives, per tant s’ha de reduir l’ús de fertilitzants i purins a tots als prats amb formiguera gran, com a màxim fins a 60 kg Nitrogen per hectàrea.

Gestió de la pastura

  • Manteniment del sistema tradicional de pastura. La gestió tradicional, especialment extensa del pasturatge de bestiar s’hauria de mantenir per controlar la successió de la vegetació i mantenir suficientment oberta la zona.
  • Adequar els nivells de pastura. Cal regular el tipus de bestiar, número de caps i/o el temps de pastura a cada zona segons l’altitud, l’orientació del vessant, l’hàbitat i la temperatura. Cal fer una valoració detallada de cada cas per determinar els nivells òptims de pastura en cada prat. Per prevenir la sobrepastura s’estima que la densitat òptima hauria d’estar entre els 0,2 i 1,9 LU/ha (?).
  • No pasturar fins el 20 d’agost. Evitar la pastura durant l’època de vol de la papallona i també al llarg del període en què l’eruga està sobre la vegetació, és a dir de l’1 de juliol al 20 d’agost.
  • No fer canvis bruscos de gestió ramadera. Es considera important que els espais que es volen gestionar per a la conservació de la formiguera gran s’eviti realitzar canvis bruscos en la gestió, com ara retirar la pastura de cop, ja que això pot posar en risc el fràgil equilibri existent entre la papallona, la planta nutrícia i la formiga hoste.

Recuperació d’espais oberts

A les zones on la successió ha progressat pot ser necessari complementar el pasturatge amb l’eliminació de matolls i arbres joves, sobretot si es pretén introduir la pastura en una zona on no n’hi havia. En general, la retirada no s’hauria de dur a terme en zones molt àmplies i fer els treballs for de l’època de vol de la papallona.

Cal tenir en compte que sovint les plantes nutrícies creixen a recer d’alguns matolls, sobretot els situats als marges dels prats (Imatge). En aquest cas és positiu deixar-ne alguns estratègicament per proporcionar diversitat de microhàbitats a les papallones.

Gestió per a la planta nutrícia

No és millor una zona amb vegetació atapeïda, sinó que pot ser dispersa (distància entre plantes nutrícies és idoni que no sigui massa propera).

Plantar orenga i serpoll Thymus serpillum estratègicament prop dels punts on s’han localitzat exemplars de Myrmica sabuleti. En cas de no disposar d’informació tan detallada, plantar-ne en zones més àmplies on s’hagi comprovat la presència de l’espècie hoste.

Gestió per a la formiga hoste

La conservació del microhabitat òptim per la formiga acostuma a ser un factor crític, ja que si les condicions no son òptimes Myrmica sabuleti és reemplaçada ràpidament per altres espècies.

En aquest sentit l’alçada de la vegetació herbàcia adquireix una gran importància i la majoria de les espècies de formiga no es poden instal·lar si l’herba és massa baixa o massa alta ja que necessiten un microclima concret. Al nord d’Europa Myrmica sabuleti necessita una alçada de vegetació menor que a Catalunya per aconseguir un microclima suficientment càlid (una major alçada de vegetació pot fer disminuir molt la temperatura). Al Regne Unit i a zones més al nord, l’alçada de vegetació òptima és típicament de menys de 2-3cm d’altura. En canvi, a Catalunya i tot el sud del seu rang de distribució es troba principalment en àrees muntanyoses amb una alçada herbàcia de més de 20 cm. Segons l’estudi que es va fer a la Garrotxa l’alçada de vegetació òptima és entre 30 cm i 100cm, aspecte important sobretot durant el període estival quan la temperatura és més alta.

També hi ha una relació entre la presència de Myrmica sabuleti i la densitat de plantes nutrícies de la papallona. En aquest sentit als espais on hi ha més distància entre plantes nutrícies s’ha detectat una major presència de formigues, de manera que s’estima com a òptima una separació de 2-6 metres entre plantes.

Per fer una gestió de la formiga hoste primer cal confirmar la seva presència a través de la busca activa d’exemplars. (veure programa d’actuacions).

Gestió a nivell de paisatge

Actuar únicament els llocs on es coneix la presència de l’espècie pot no ser suficient per garantir la seva supervivència a llarg termini ja que les extincions locals son freqüents en aquesta espècie a causa dels seus requeriments tan específics. De la mateixa manera que les extincions locals són espontànies, la recolonització també és un fet habituals, per tant s’ha de tenir en compte no només protegir les zones on hi ha l’espècie, sinó també els hàbitats potencials. La conservació, doncs, s’ha d’enfocar a nivell de la metapoblació.

La gestió a nivell de paisatge està orientada precisament a conservar l’estructura metapoblacional d’una espècie i ha d’anar dirigida a garantir que hi ha disponibilitat de taques d’hàbitat idoni a una distància inferior al potencial de dispersió de l’espècie. Per tant, cal proporcionar zones d’hàbitat idoni per l’espècie a menys de 5 km de les poblacions existents, independentment de si són utilitzades o no per la formiguera gran.

Això permetrà que les papallones puguin colonitzar l’hàbitat espontàniament i ocupar espais on actualment no és present.

Restaurar l’hàbitat a les àrees adjacents: L’expansió dels hàbitats existents és en general una eina important de conservació. Especialment en llocs petits amb una sola població, s’hauria d’ampliar la zona d’hàbitat adequat. S’hauria d’incentivar la restauració de l’hàbitat mitjançant les mesures de gestió esmentades en llocs adequats (per exemple, llocs ocupats anteriorment) a distància de dispersió de les localitats on l’espècie és actualment present.

3 | Gestió de l’espècie

Accions de reintroducció

Hi ha ocasions en les quals està justificat i és necessari recuperar poblacions extingides, com ara millorar la connexió de poblacions existents però aïllades. En aquests casos es pot plantejar la reintroducció de la formiguera gran sempre i quan es compleixin uns requisits previs:

  • L’hàbitat compleix els requeriments de l’espècie, sobretot la presència de les seves plantes nutrícies i les formigues hoste.
  • Han desaparegut les causes que van provocar la seva extinció.
  • Establiment d’una microreserva per garantir que la gestió de l’espai anirà dirigida a la conservació de la formiguera gran.

Sense entrar massa en detalls, la reintroducció consistirà en la recol·lecció d’ous en poblacions ben conservades de la seva àrea de distribució catalana i la seva translocació en forma d’erugues de primer estadi

de femelles adultes ja copulades a poblacions ben conservades el màxim de properes i el seu posterior alliberament (al cap de poques hores de la captura) al lloc a repoblar. D’aquesta manera

Per fer aquest tipus d’accions serà necessari elaborar un informe de viabilitat i sol·licitar una autorització del Servei de Fauna i Flora de la Generalitat de Catalunya.

4 | Seguiment i recerca

Organitzar prospeccions dirigides a l’espècie

Amb l’objectiu de millorar el coneixement sobre la distribució de l formiguera gran a Catalunya es proposa un protocol per realitzar una prospecció eficient de l’espècie.

Un primer aspecte fonamental que cal considerar és que la distribució de la formiguera gran a Catalunya es coneix només de forma aproximada. Els mapes publicats més complets són els de la Guia de les papallones diürnes de Catalunya i mostren només la presència en quadrats de 10×10 km. No obstant els mapes són incomplets, tant perquè des de la seva publicació el 2018 s’han acumulat força noves dades per a moltes espècies, com pel fet que en cap cas es basen en prospeccions actives per conèixer la distribució detallada, l’estat actual de les poblacions i les possibles regressions patides. Per poder avançar en un coneixement ferm de l’estat de la formiguera gran resulta cabdal desenvolupar una tasca de prospecció activa per tot el territori. Sense aquesta tasca, la visió sobre la seva situació només es coneixerà parcialment i, en molts casos, serà esbiaixada.

Algunes recomanacions alhora de dissenyar el mostreig de camp són:

En el disseny del mostreig de camp es sobreposaran en un GIS les capes de la distribució coneguda de l’espècie i la distribució de les plantes nutrícies per de definir en detall les zones prioritàries a prospectar.

Les prospeccions es centraran en el període màxim de vol de la formiguera gran per augmentar les possibilitats de detecció, que seria del 20 juny al 20 juliol (Amb el pic el 5 de juliol).

S partir de la informació del GIS cal dissenyar una ruta de mostreig abans de sortir al camp. Segons l’espècie, aquesta ruta pot seguir un recorregut amb cotxe per abastar un alt número de localitats potencials, o bé un recorregut a peu en el cas de àrees inaccessibles de muntanya. Lògicament, l’escala a la que es durà a terme la jornada de prospecció estarà molt condicionada per l’accessibilitat a les zones potencials de l’espècie.

Durant la fase de prospecció se centraran els esforços en els hàbitats apropiats per a l’espècie en qüestió. En molts casos, la presència de la planta nutrícia és el factor clau que determina si un hàbitat és favorable o no, però sovint altres factors relacionats amb el microclima i l’estructura de la vegetació també juguen un paper determinant.

En cas de voler quantificar l’abundància/ocurrència de l’espècie en una zona potencial, s’aplicarà una metodologia concreta basada en un esforç de mostreig mesurable i replicable al llarg de la ruta dissenyada, en aquest cas el temps de prospecció. Així, un cop s’ha decidit quin lloc es visitarà, es pot destinar un temps estàndard de 60 min per fer la prospecció o, en cas de ser un equip de persones, dividir el temps destinat per cadascuna d’elles per tal que la suma sigui de 60 min.

La informació obtinguda s’haurà de recollir en fitxes de camp prèviament dissenyades i unificades entre els investigadors, on s’especifiqui tota la informació rellevant. És molt important indicar sempre la data i hora del mostreig i georeferenciar les localitats mostrejades, per després poder-les situar amb precisió a sobre d’un mapa.

Sempre que sigui possible es recomana la modalitat de prospecció en què s’intenti cobrir una àrea de forma simultània entre diferents equips. La prospecció simultània pot servir per ajudar a caracteritzar les metapoblacions amb la recerca activa dels hàbitats potencials.

Caracteritzar les poblacions conegudes

Amb l’objectiu de dissenyar microreserves per a la formiguera gran i caracteritzar les condicions que s’associen amb la seva presència (o amb la seva absència) es proposa de mostrejar intensivament les principals poblacions conegudes per tal de recollir tot un seguit d’informació:

idealment acompanyada de fotografies de l’indret. Aquesta descripció hauria d’incloure una avaluació de les comunitats vegetals dominants (p. ex. segons una categoria estàndard com la cartografia dels hàbitats Corine a Catalunya).

idealment estimada de forma aproximada en m2 de cobertura. Aquesta informació s’hauria de complementar amb altres dades que tipifiquin l’estat fenològic i de creixement de les plantes i el microhàbitat on es troben.

idealment en una escala categòrica de 0 a 5 (0: sense flors, 1: esporàdiques, 2: poques, 3: normal, 4: moltes, 5: extrema abundància). Igualment, anotar quines són les espècies de flors dominants i, si és possible, quines són visitades per la papallona objecte d’estudi.

aportant qualsevol dada que sigui possible sobre la gestió (o manca de gestió) de què és objecte la localitat prospectada (p. ex. presència de pastura, dall, abandonament, etc.). Aquesta informació posteriorment s’haurà de precisar a partir d’altres fonts de consulta.

Anotar dades sobre la densitat d’exemplars observats així com informació del seu comportament (ovoposicions, territorialitat, interaccions entre individus, etc) pot ser molt rellevant a l’hora de dissenyar zones de protecció o microreserves.

a partir de les dades obtingudes sobre l’abundància de l’espècie a la zona prospectada. Aquesta abundància es mesurarà segons el mètode de cens habitual que s’aplica en el CBMS si l’àrea ocupada és gran, o bé es farà un comptatge exhaustiu dels exemplars presents en l’hàbitat si aquest és petit (p. ex. una mollera amb Polygonum bistorta d’unes poques desenes de m2). En tot cas, cal anotar com s’ha fet el comptatge per poder expressar les abundàncies relatives en funció d’una àrea mostrejada. La delimitació espacial de la població normalment requereix un estudi més intensiu, per exemple a partir de tècniques de MRR, però una primera prospecció pot aportar informació general valuosa (p. ex. en quina zona la densitat és més alta, fins on es detecten exemplars en zones més marginals, etc.).

A partir del mostreig en zones amb hàbitat potencial properes on s’ha detectat una població és possible inferir una estructura de metapoblació. Aquests mostreigs ajudaran a determinar quin és el grau d’aïllament de la població respecte de les poblacions més pròximes i l’abast del context metapoblacional que tingui l’espècie. És probable que aquesta informació sigui només aproximada en un primer mostreig i s’hagi de complementar amb noves prospeccions més sistemàtiques, i per això es recomana un cop més la simultaneïtat de les visites en zones d’una certa extensió per entendre com es distribueix l’espècie a nivell de paisatge.

Tota aquesta informació s’integrarà finalment en una proposta de microreserva. Aquesta àrea a protegir hauria d’incloure sempre les clapes d’hàbitat que suporten la població/poblacions més importants del sistema metapoblacional, i que molt possiblement seran clau per mantenir viable l’espècie en aquesta zona. Així mateix, idealment una microreserva ha de contemplar la possibilitat que s’estableixi connectivitat entre les taques potencials d’hàbitat favorables per afavorir processos de dispersió i colonització.

Avaluar la tendència de l’espècie a Catalunya

Quan una població/metapoblació de la formiguera gran ha estat identificada i s’ha considerat necessari protegir-la a partir de la figura d’una microreserva, es fa del tot necessari aplicar un mètode de seguiment que aporti informació objectiva de com evoluciona aquesta població/metapoblació al llarg del temps. Aquesta informació és la que permetrà avaluar la gestió implementada en la microreserva. Una davallada de la població alertaria d’un problema que pot posar en perill la seva viabilitat i, per tant, ens indica la necessitat d’adoptar noves mesures de gestió. Contràriament, una estabilitat o un augment de la població al llarg del temps ens confirma que l’espai s’està gestionant correctament.

L’objectiu del seguiment serà obtenir un índex d’abundància anual de l’espècie amenaçada, que es pugui comparar de forma temporal al llarg dels anys.

La metodologia de seguiment d’una població de formiguera gran é la següent:

La forma més fiable i eficient per mesurar la mida relativa de d’una població de formiguera gran és a partir de censos visuals amb el mètode del transsecte (el mètode popularitzat com a «Pollard walk» i implementat com a mètode de cens estàndard en els programes BMS). Idealment, caldria definir unitats paisatgístiques o microambients dins la microreserva, que puguin estar associats amb diferents densitats de la població estudiada. Això permet dissenyar un transsecte amb vàries seccions, cadascuna associada a una unitat paisatgística, de forma que s’obtindria informació sobre quin tipus d’hàbitat beneficia més l’espècie. Aquest disseny també permet plantejar mesures de gestió d’una forma experimental, per avaluar si certes accions o tipus de gestió (a nivell de secció) tenen efectes positius o negatius. El mateix disseny d’un transsecte amb seccions ajudaria a establir els límits espacials de la població estudiada. Així mateix, si la micro-reserva inclou diferents poblacions del sistema metapoblacional, les clapes d’hàbitat que suporten poblacions sempre hauran de ser incloses com a seccions diferenciades dins el transsecte proposat.

Idealment es proposa dissenyar transsectes amb no més de 10 seccions i d’una longitud total no superior a 1.5 km, per bé que aquestes mesures són orientatives i es poden modificar segons el cas concret. Per exemple, quan la micro-reserva sigui molt petita perquè l’espècie viu associada a un espai molt concret, l’itinerari podria ser molt més curt i el número de seccions molt més baix. No obstant, creiem que sempre és interessant incloure hàbitats subòptims, fins i tot on la papallona sigui absent, per extreure informació sobre els requeriments de l’espècie, el tipus de gestió apropiada (p. ex. sometent diferents prats/seccions a diferents  tractaments), etc. A més, aquests hàbitats subòptims amb el temps es poden convertir en clapes d’hàbitat amb una gestió adequada, afavorint l’expansió de la població original.

En la metodologia original del CBMS, els mostreigs es fan setmanalment durant 30 setmanes seguides (1 de març-26 de setembre). Ara bé, quan l’itinerari té com objectiu recollir informació de només una espècie amenaçada, el temps de mostreig es pot reduir dràsticament per fer-lo coincidir amb el període de vol de la població estudiada ja que

Donat que el període de vol de la formiguera gran s’estén al voltant d’unes 5 setmanes, i que aproximadament 1/3 del total de la població està en vol en el moment del pic poblacional, es proposa mostrejar la setmana del pic poblacional (5 de juliol) i dues setmanes anterior i posterior (entre el 10 de juny i el 20 de juliol) per aconseguir una estima molt representativa de la mida poblacional. Idealment s’haurien de fer 5 censos i com a mínim 3.

En tot cas, és molt important que els mostreigs es facin sota situacions meteorològiques òptimes pel vol de l’espècie, sobretot durant les 3 setmanes centrades en el màxim poblacional.

Estudiar les formigues hoste a Catalunya

És necessari establir línies de recerca al voltant de les formigues hoste de la formiguera gran per tal de determinar quines són les espècies hoste a Catalunya i com es pot afavorir la seva presència a les microreserves.

Tots els estudis existents sobre la relació entre la formiguera gran i les formigues del gènere Myrmica s’han fet al nord i centre d’Europa, per tant, és possible que aquesta relació sigui diferent a les contrades mediterrànies. Caldria dur a terme estudis similars als que van permetre posar llum al cicle vital de la formiguera gran a Europa per valida no només les espècies hoste, sinó també els seus requeriments de cara afavorir-la a través de la gestió.

Per dur a terme una bona gestió de les formigues hoste, el primer què s’ha de fer és confirmar la seva presència a través de la busca activa d’exemplars. Per fer-ho s’atrauen les formigues amb una mescla d’agar, mel i cera impregnada en uns cartonets (1) que són revisats cada hora i des d’on és fàcil identificar les formigues in situ a nivell de gènere (2) o bé capturar-les amb un xuclador (3) per identificar-les a nivell d’espècie al laboratori. De cara a la gestió, la identificació del gènere és suficient, ja que és possible que al sud d’Europa hi hagi més espècies hoste a part de M. Sabuleti.

Amb un bon nombre de cartonets situats estratègicament en una zona àmplia es podrà elaborar un mapa amb els punts positius de Myrmica (4) i permetrà fer una gestió més acurada de la formiga i de la planta nutrícia per a la conservació de la papallona.

1. Escant les trampes

2. Trampa amb formigues a l’esquer

3. Capturant les formigues

4. Mapa de presència de myrmica en una finca

5 | Divulgació i sensibilizació

Elaborar material de difusió

Es proposa elaborar un plafó informatiu sobre la formiguera gran per a la seva instal·lació a les microreserves on hi hagi la presència de l’espècie. Els continguts s’extrauran d’aquesta mateixa fitxa i de la infografia que s’indica com a recurs.

recursos relacionats
Ir a Arriba