ESPÈCIE VULNERABLE

Formiguera petita

Phengaris alcon

ESP: Hormiguera de las gencianas I ENG: Mountain Blue

La formiguera petita és una papallona endèmica del Paleàrtic amb un fascinant cicle vital íntimament lligat al d’una espècie de formiga (Myrmica schencki) i a una planta, la genciana cruciada. Malgrat tenir poblacions importants en alguns indrets, es considera una espècie vulnerable per la pèrdua i fragmentació del seu hàbitat.

  • Distribució

  • Distribució

Distribució geogràfica

A Europa

La formiguera petita és un endemisme paleàrtic amb una distribució ben estesa per les latituds mitjanes d’Europa i Àsia. Tot i que a nivell europeu la distribució és molt àmplia, a la península Ibèrica es troba en colònies disperses per tot el terç nord, des del nord de Portugal fins al Pirineu oriental, i al Sistema ibèric meridional.

A Catalunya

A Catalunya manté poblacions molt escasses al Prepirineu i Pirineu occidental, a l’Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, a cavall de les comarques del Solsonès, Alt Urgell i Berguedà, i a la Cerdanya. Recentment, s’ha confirmat que algunes de les poblacions conegudes històricament del Ripollès encara existeixen.

Distribució altitudinal

A Catalunya el rang altitudinal se situa entre els 1000 i 1.900 metres d’altitud, amb un òptim entre els 1200 i 1.500 m.

L’altitud dels registres a la península Ibèrica és de 30 fins a 2.000 m, amb una mitjana situada al voltant dels 1.050 metres.

  • Biologia

  • Biologia

Cicle vital
  • ADULT​ La formiguera petita és una espècie univoltina, és a dir que els adults tenen una única època de vol a l’any, que en aquest cas es concentra entre mitjans de juny i mitjans d’agost.

    Els mascles patrullen constantment en cerca de femelles verges per a copular, aquestes sovint són copulades el mateix dia que surten de la crisàlide, i en algun cas quan encara no han ni pogut estendre les seves ales completament.

  • POSTA La posta dels ous té lloc al llarg del període de vol dels adults, a les inflorescències de la genciana, on les femelles enganxen uns ous esfèrics i deprimits (d’uns 0,5 mm) a la base de les poncelles més altes però, gairebé mai a les tiges allunyades de les inflorescències. Cada femella pot posar entre 50 i 300 ous, que reparteix en diferents plantes. Les erugues surten dels ous als 7-11 dies després de la posta.
  • ERUGA Just després de néixer, l’eruga entra a les poncelles i s’alimenta dels fruits en desenvolupament, mudant fins a tres cops dins la flor. En l’últim estadi, desenvolupa una glàndula mel·lífera i cau a terra, on és recollida per formigues Myrmica schencki. Per aconseguir-ho, segrega una substància dolça i imita la forma i sons de les larves de formiga. Enganyades, les obreres la porten al niu, on durant 10 mesos és alimentada amb substàncies nutritives regurgitades (trofal·làxia). Aquest comportament, anomenat «cuckoo feeders», permet a les erugues aprofitar el formiguer sense destruir-lo, ja que cada niu pot acollir fins a 8 erugues. La formiguera petita hi passa l’hivern com a eruga.

  • CRISÀLIDE A la primavera i durant tres setmanes, a la mateixa cambra del formiguer, l’eruga forma una crisàlide que emet uns sons similars als de la formiga reina per seguir sent atesa per les formigues obreres. Quan surt, camina pels túnels del formiguer fins a la superfície, on busca una herba alta on enfilar-se per inflar i estendre les seves ales.

Posta. Ou a la base de les flors de la genciana.

Eruga. Una formiga a punt de trobar una eruga en estadi 4.

  • Ecologia

  • Ecologia

Hàbitat

La formiguera petita és típica de prats mesòfils calcícoles de l’estatge subalpí, sempre que hi hagi la seva planta nutrícia, la genciana cruciada (Gentiana cruciata). També habita els prats dalladors de l’estatge montà.

Requeriments

  • Plantes nutrícies
    La planta nutrícia principal de la formiguera petita a Catalunya és la genciana cruciada (Gentiana cruciata). No obstant, a les poblacions occidentals de la península Ibèrica utilitza Gentiana pneumonanthe en lloc de G. cruciata.

  • Plantes nectaríferes
    Els adults se senten atrets per les flors de colors rosats, porpres i blaus.

Depredadors i paràsits

Les larves de la formiguera petita sovint són parasitades per Ichneumon eumerus, un himenòpter especialista. La femella parasitoide és capaç de localitzar l’olor dels formiguers de Myrmica que contenen les larves de formiguera petita penetrar en ells i en ser atacada per les formigues, alliberar una al·lomona que indueix la lluita entre les mateixes formigues, moment en el qual aprofita per parasitar les larves de la papallona.

Estructura de la població

La formiguera petita mostra una estructura metapoblacional, és a dir que diverses colònies separades entre elles mantenen certa connectivitat a través de la dispersió/migració d’exemplars d’una colònia a una altra.

No obstant, la capacitat dispersiva de la formiguera petita és molt reduïda: els adults normalment es queden a la mateixa colònia on neixen, fet que augmenta el risc d’extinció local. Per tant, la destrucció de zones d’hàbitat favorable pot dificultar enormement qualsevol procés de recolonització de l’espècie.

Les poblacions experimenten grans fluctuacions d’any en any i la densitat de nius de les seves formigues hostes és un factor determinant per a la bona salut de les colònies.

Comportament

La formiguera petita manté una relació de parasitisme amb la formiga Myrmica schencki, és a dir que la presència d’aquesta formiga prop d’on l’adult pon els ous és indispensable perquè la papallona pugui finalitzar el seu cicle vital. Per tant, conèixer la biologia del seu hoste és crucial per a la protecció de la formiguera gran i per plantejar accions de conservació de les seves poblacions.

L’eruga, a diferència de la formiguera gran no depreda les larves de les formigues.

  • Estat de conservació

  • Estat de conservació

Europa

Gairebé amenaçada

Espanya

Gairebé amenaçada

Catalunya

ESPÈCIE VULNERABLE

Inclosa al Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya.

Estat actual

A nivell europeu és considerada gairebé amenaçada (NT), però l’any 2013 es va declarar per la UICN com a poc preocupant (LC).

A Catalunya apareix en la categoria de vulnerable (VU) en la proposta de Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya (setembre 2022) donada la seva distribució reduïda i en poblacions molt locals, i també, per la regressió que han experimentat recentment algunes de les poblacions.

Tendència

La tendència poblacional europea d’aquesta espècie és decreixent. A Catalunya, una avaluació molt recent suggereix que les poblacions del sector més oriental (Cerdanya i Ripollès) estan majoritàriament en regressió. No obstant, les poblacions de Berguedà, Alt Urgell i Alta Ribagorça són més nombroses i aparentment més saludables.

Amenaces i problemàtiques

Abandonament de la pastura i el dall tradicional

L’abandonament de la pastura i/o el dall tradicional sense dubte han provocat regressions a les poblacions de formiguera petita a Catalunya. La presència d’una estructura vegetal adequada per a les formigues hoste i les plantes hostes depenen de la gestió tradicional, com ara el pasturatge de bestiar o el dall de l’herba. Si aquestes activitats s’abandonen, la successió ecològica cap a prat dens i matollar fa que l’hàbitat ja no sigui adequat per la formiguera petita.

Canvis en la pressió de la pastura

Depenent del clima local, la topografia i les condicions del sòl, l’altura òptima de l’herba per a la conservació de les formigues hoste de la formiguera petita varia des dels 2 cm fins a 40 cm. Tant la reducció de la pastura com la seva intensificació poden provocar canvis en l’estructura dels prats i ser perjudicials per a la formiga i, de retruc, per a la papallona.

Intensificació de l’agricultura

La conversió de prats seminaturals en terres de cultiu ha estat una de les principals causes de destrucció de l’hàbitat de la formiguera petita. La fertilització dels conreus i la sembra de varietats farratgeres comporten canvis molt profunds en l’estructura i la composició de la vegetació, provocant que les plantes hostes i/o les formigues hostes desapareguin. A més, l’ús de pesticides (sobretot herbicides i insecticides) tenen un impacte negatiu directe sobre la conservació de les papallones i els insectes en general.

Embalat en verd (ensilat)

Fins i tot en els prats de dall que es conserven hi ha un canvi que s’ha donat en els darrers 15 anys que està sent perjudicial per a la formiguera petita en particular i les papallones en general. Es tracta de la substitució de l’embalat de l’herba en sec per l’embalat en verd, embolcallant l’herba amb plàstic perquè fermenti (ensilat). Aquesta pràctica facilita l’emmagatzematge del menjar als ramaders i permet que el dall es pugui avançar en el temps, però a la vegada impedeix que la papallona pugui finalitzar el seu cicle vital, ja que la sega es fa quan les erugues encara estan a les flors de les plantes nutrícies.

A més, el fet que l’herba no s’assequi al sol uns dies com abans provoca que la quantitat de llavors que cauen a terra (i que ressembren el prat de manera natural), disminueixi.

La sembra de pastures i el tall freqüent per a l’ensilat també són perjudicials.

Fragmentació de l’hàbitat

La pèrdua d’hàbitat fa que la resta de superfície d’hàbitat adequat quedi més fragmentat. Aquest aïllament limita la mida de la (meta) població, les possibilitats de dispersió i la recolonització dels llocs on l’espècie ha desaparegut. Les poblacions resultants, aïllades i sovint petites, són altament vulnerables a la mortalitat catastròfica i altres esdeveniments fortuïts. La fragmentació també impedeix l’intercanvi genètic, fent les poblacions vulnerables a processos estocàstics com la deriva genètica.

Aforestació

Amb l’increment creixent de la massa forestal a Catalunya els darrers 50 anys han anat desapareixent els hàbitats oberts que necessita la formiguera petita.

Canvi climàtic

Tot i que les conseqüències que tindrà l’escalfament global (sobre tot a nivell climàtic) sobre les poblacions de la formiguera petita encara no estan prou estudiades, hi ha alguns aspectes que porten a pensar que poden ser importants. Al Montseny les fortes sequeres de les darreres dues dècades poden haver jugat un paper decisiu en la desaparició de l’espècie en aquest massís situat al seu límit meridional de distribució a Catalunya. S’ha comprovat que sota aquestes condicions la mortalitat dins dels formiguers augmenta fortament a causa de l’agressivitat de les formigues sotmeses a estrès i manca d’aliments.

Objectius de conservació

Les principals amenaces de la formiguera petita estan directa o indirectament relacionades amb la pèrdua del seu hàbitat per un canvi d’usos, per tant, la seva conservació és factible a través de la protecció i la gestió si es defineixen els llocs prioritaris i les mesures a aplicar per frenar la seva tendència negativa. Els objectius de conservació de la formiguera petita són els següents:

L’objectiu principal per garantir la conservació de la formiguera petita passa per, com a mínim, mantenir les poblacions conegudes, sobretot les que presenten densitats més elevades, ja que és on resideix el gruix de la població i la diversitat genètica de l’espècie. Per altra banda, donat que la distribució de la formiguera petita és fragmentada i local, segurament encara hi ha moltes poblacions que no s’han descobert.

L’aïllament representa un risc d’extinció local de poblacions de formiguera petita quan aquestes són escasses i estan allunyades entre elles, de manera que la creació de taques d’hàbitat òptim per l’espècie entre poblacions conegudes, però distants, és una línia de treball important.

És important una gestió de l’hàbitat adequada tant a petita escala com a escala de paisatge amb l’objectiu de preservar les espècies que conformen la composició natural del bosc i de complir tots els requeriments necessaris per als diferents estadis del cicle vital de la papallona i també per evitar la pèrdua de les clarianes i, per tant, reduir la fragmentació de l’hàbitat i l’aïllament de les poblacions.

  • Mesures per a la seva conservació

  • Mesures per a la seva conservació

1 | Protecció i legislació

Redactar i aprovar un pla de conservació

La formiguera petita es considera una espècie vulnerable en el Catàleg de Fauna amenaçada de Catalunya i, per tant, hauria de disposar d’un pla de conservació que garantís l’establiment de mesures per a millorar el seu estat a mitjà termini. Actualment, no existeix un pla de conservació per aquesta espècie ni per a cap papallona, per això es proposa redactar un pla de conservació que inclogui, com a mínim:

  • Distribució actual de l’espècie en format SIG amb la ubicació exacta de les poblacions conegudes.
  • Estat de conservació i tendència d’aquestes poblacions.
  • Objectius de conservació.
  • Espais prioritaris on conservar l’espècie i/o establir microreserves en format SIG.
  • Definir les mesures ideals de gestió a les microreserves.
  • Establir un programa de seguiment amb indicadors.

Aquesta fitxa pretén ser l’embrió d’aquest futur pla de conservació.

Crear microreserves

Es proposa crear microreserves de papallones en totes les poblacions conegudes de formiguera petita a través de l’establiment d’acords de custòdia amb els seus propietaris o gestors amb un o més dels següents objectius:

  • Mantenir la gestió que s’ha dut a terme fins al moment i que ha permès que les poblacions es mantinguin fins avui.
  • Realitzar un seguiment de la població per determinar la tendència i proposar millores en la gestió actual.
  • Incorporar millores en la gestió que millorin la població de formiguera petita.
  • Dur a terme accions dirigides a la conservació de la formiguera petita i/o a la millora del seu hàbitat.

L’acord de custòdia inclourà un mapa amb els límits de la microreserva, els compromisos que assumeix cada una de les parts i, si cal, quina és la compensació que rebrà el propietari o gestor per la creació de la microreserva.

2 | Gestió de l’hàbitat

La microreserva ideal per a la formiguera petita hauria de:

  • Ser un prat seminatural amb riquesa d’espècies nectaríferes.
  • Tenir una cobertura mínima de les seves plantes nutrícies del 5%.
  • Presència de les formigues hoste a la microreserva, a poder ser a menys de 4 metres de les plantes nutrícies.
  • Estar situada a menys de 2 km d’una altra població o d’un espai amb les mateixes característiques.
  • Aplicar una gestió per garantir que la papallona pugui completar tot el seu cicle vital.

Gestió a petita escala

Gestió dels prats seminaturals
Els prats seminaturals són aquells prats que es mantenen gràcies a una gestió agrària o ramadera. Si s’abandona aquesta activitat a poc a poc els prats es van transformant en matollars i posteriorment en boscos. Més enllà de garantir la conservació d’aquests prats amb el manteniment d’una gestió agroramadera, hi ha una sèrie de pràctiques que afavoririen en gran mesura la conservació de la formiguera petita.

  • No segar fins al 20 d’agost. Evitar la sega durant l’època de vol de la papallona i també al llarg del període en què l’eruga està sobre la vegetació, és a dir del 20 de juny al 20 d’agost.
  • Segar 1 cop a l’any. Cal segar el prat una vegada cada any per mantenir el prat lliure d’arbustos. Si hi ha possibilitat de pastura el dall pot ser substituir per un aprofitament a dent (sempre a partir del 20 d’agost).
  • Segar de dins a fora. La sega del prat s’hauria de fer des del centre del camp cap als marges per afavorir que els insectes es vagin desplaçant a les zones de refugi, que són els marges.
  • Segar en bandes, en zones circulars o en línies. La sega del prat s’ha de fer de manera heterogènia per mantenir l’heterogeneïtat del medi, fet que pot afavorir a algunes espècies de Myrmica i el desplaçament de formigues per la zona.
  • Retirar la sega. Si no es sega per embalar l’herba sinó simplement per mantenir el prat lliure d’arbustos, cal retirar les restes per evitar l’acumulació de biomassa i nutrients al prat, ja que aquestes condicions afavoreixen l’expansió de les gramínies.
  • Eliminar espècies llenyoses. Cal que el prat no es vagi tancant de vegetació encara que la planta nutrícia hi sigui molt present per això s’han de retirar els arbustos i els arbres joves en les zones que s’hagin tancat.
  • Evitar l’aplicació de pesticides. Els insecticides plaguicides i herbicides dirigits a males herbes de fulla ampla perjudica directa o indirectament a la formiguera gran en particular i els pol·linitzadors en particular.

Gestió de la pastura

  • Pastura primerenca. Una pastura amb poca càrrega ramadera entre principis d’abril i finals de maig (a molt estirar principis de juny) pot afavorir la formiguera petita. La raó és que la gencina cruciada és poc palatable i és descartada pel bestiar, deixant-la més visible per a la papallona i amb menys competència per créixer.
  • Manteniment del sistema tradicional de pastura. La gestió tradicional, especialment extensa del pasturatge de bestiar s’hauria de mantenir per controlar la successió de la vegetació i mantenir suficientment oberta la zona.
  • Adequar els nivells de pastura. Cal regular el tipus de bestiar, nombre de caps i/o el temps de pastura a cada zona segons l’altitud, l’orientació del vessant, l’hàbitat i la temperatura. Cal fer una valoració detallada de cada cas per determinar els nivells òptims de pastura en cada prat. Per prevenir la sobrepastura s’estima que la densitat òptima hauria d’estar entre les 0,15 i 0,3 unitats de bestiar adult per hectàrea i any.

o A Sarrageois, França, hi ha una zona amb presència de genciana colonitzada per la formiguera petita. Aquesta zona la gestionen mitjançant
pastura equina, durant 15 dies a la tardor posen dos cavalls a pasturar, durant aquest període les gencianes ja estan pansides i els cavalls no se
les mengen, i els ous ja han estat portats als formiguers, per tant, no hi ha perill per la papallona, aquesta mesura s’ha dut a terme 3 anys
consecutius.

o A Vernantois, mitjançant pastura equina es van dur a terme mesures de gestió per obrir l’hàbitat (s’havia tancat degut a la manca de pastura). El
2005 a Sur les Roches i el 2010 a La Côte des Chazaux es van descobrir dues poblacions de gencianes amb formiguera petita. A partir del 2009,
anualment aquestes zones eren controlades per una granja equina que les gestionava. El 2011, els recomptes anuals i la recerca de zones amb
gencianes properes es van correlacionar amb els treballs de reobertura de la zona.

  • No pasturar fins al 20 d’agost. Evitar la pastura durant l’època de vol de la papallona i també al llarg del període en què l’eruga està sobre la vegetació, és a dir del 20 de juny al 20 d’agost.
  • No fer canvis bruscos de gestió ramadera. Es considera important que els espais que es volen gestionar per a la conservació de la formiguera gran s’eviti realitzar canvis bruscos en la gestió, com ara retirar la pastura de cop, ja que això pot posar en risc el fràgil equilibri existent entre la papallona, la planta nutrícia i la formiga hoste.

Recuperació d’espais oberts

A les zones on la successió ha progressat pot ser necessari complementar el pasturatge amb l’eliminació de matolls i arbres joves, sobretot si es pretén introduir la pastura en una zona on no n’hi havia. En general, la retirada no s’hauria de dur a terme en zones molt àmplies i fer els treballs fora de l’època de vol de la papallona.
Cal tenir en compte que sovint les plantes nutrícies creixen a recer d’alguns matolls, sobretot els situats als marges dels prats. En aquest cas és positiu deixar-ne alguns estratègicament per proporcionar diversitat de microhàbitats a les papallones.

Gestió per a la planta nutrícia

El manteniment de les poblacions de la papallona implica la presència de la planta nutrícia i de formiguers al mateix lloc i les dues en quantitats suficients. La densitat i la distribució de la planta són factors igual d’importants, ja que la papallona té tendència a fer la posta a les zones amb moltes gencianes. I també és millor que els peus estiguin repartits regularment que concentrats a certes zones.
Els millors exemplars de genciana són els més visibles, és a dir o els més alts o els que no tenen plantes al seu voltant.
Plantar gencianes cruciades estratègicament prop dels punts on s’han localitzat exemplars de Myrmica schencki. En cas de no disposar d’informació tan detallada, plantar-ne en zones més àmplies on s’hagi comprovat la presència de l’espècie hoste.
També hi ha una relació entre la presència de Myrmica sabuleti i la densitat de plantes nutrícies de la papallona. En aquest sentit, als espais on hi ha més distància entre plantes nutrícies s’ha detectat una major presència de formigues, de manera que s’estima com a òptima una separació de 2-6 metres entre plantes.

Gestió per a la formiguera hoste

La conservació del microhàbitat òptim per la formiga acostuma a ser un factor crític, ja que si les condicions no són òptimes Myrmica schencki és reemplaçada ràpidament per altres espècies.
En aquest sentit, l’alçada de la vegetació herbàcia adquireix una gran importància i la majoria de les espècies de formiga no es poden instal·lar si l’herba és massa baixa o massa alta ja que necessiten un microclima concret. Al nord d’Europa Myrmica schencki necessita una alçada de vegetació menor que a Catalunya per aconseguir un microclima suficientment càlid (una major alçada de vegetació pot fer disminuir molt la temperatura). Al Regne Unit i a zones més al nord, l’alçada de vegetació òptima és típicament de menys de 2-3 cm d’altura. En canvi, a Catalunya i tot el sud del seu rang de distribució es troba principalment en àrees muntanyoses amb una alçada herbàcia de més de 20 cm.
Per fer una gestió de la formiga hoste primer cal confirmar la seva presència a través de la busca activa d’exemplars.

Gestió a nivell de paisatge

Actuar únicament els llocs on es coneix la presència de l’espècie pot no ser suficient per garantir la seva supervivència a llarg termini, ja que les extincions locals són freqüents en aquesta espècie a causa dels seus requeriments tan específics. De la mateixa manera que les extincions locals són espontànies, la recolonització també és un fet habitual, per tant, s’ha de tenir en compte no només protegir les zones on hi ha l’espècie, sinó també els hàbitats potencials. La conservació, doncs, s’ha d’enfocar a nivell de la metapoblació.

La gestió a nivell de paisatge està orientada precisament a conservar l’estructura metapoblacional d’una espècie i ha d’anar dirigida a garantir que hi ha disponibilitat de taques d’hàbitat idoni a una distància inferior al potencial de dispersió de l’espècie. Per tant, cal proporcionar zones d’hàbitat idoni per l’espècie a menys de 5 km de les poblacions existents, independentment de si són utilitzades o no per la formiguera petita.

Això permetrà que les papallones puguin colonitzar l’hàbitat espontàniament i ocupar espais on actualment no és present.

Restaurar l’hàbitat a les àrees adjacents: L’expansió dels hàbitats existents és en general una eina important de conservació. Especialment en llocs petits amb una sola població, s’hauria d’ampliar la zona d’hàbitat adequat. S’hauria d’incentivar la restauració de l’hàbitat mitjançant les mesures de gestió esmentades en llocs adequats (per exemple, llocs ocupats anteriorment) a distància de dispersió de les localitats on l’espècie és actualment present.

3 | Gestió de l’espècie

Accions de reintroducció

Hi ha ocasions en les quals està justificat i és necessari recuperar poblacions extingides, com ara per millorar la connectivitat de poblacions existents però aïllades.

En aquests casos es pot plantejar la reintroducció de la formiguera petita sempre que es compleixin uns requisits previs:

  • Hàbitat. L’hàbitat de la zona de reintroducció compleix tots els requeriments de l’espècie, sobretot la presència de les seves plantes nutrícies i les formigues hoste.
  • Amenaces. Han desaparegut les causes que van provocar la seva extinció.
  • Gestió. Establir-hi una microreserva per garantir que la gestió de l’espai anirà dirigida a la conservació de la formiguera petita.

Per fer aquest tipus d’accions serà necessari elaborar un informe de viabilitat i sol·licitar una autorització del Servei de Fauna i Flora de la Generalitat de Catalunya.

4 | Seguiment i recerca

Caracteritzar les poblacions conegudes

Amb l’objectiu de dissenyar microreserves per a la formiguera petita i caracteritzar les condicions que s’associen amb la seva presència (o amb la seva absència) es proposa de mostrejar intensivament les principals poblacions conegudes per tal de recollir tot un seguit d’informació.

Tota aquesta informació s’integrarà finalment en una proposta de microreserva. Aquesta àrea a protegir hauria d’incloure sempre les clapes d’hàbitat que suporten la població/poblacions més importants del sistema metapoblacional, i que molt possiblement seran clau per mantenir viable l’espècie en aquesta zona. Així mateix, idealment una microreserva ha de contemplar la possibilitat que s’estableixi connectivitat entre les taques potencials d’hàbitat favorables per afavorir processos de dispersió i colonització.

  • Descripció paisatgística de la localitat
  • Abundància de la planta nutrícia de l’espècie estudiada
  • Avaluació dels recursos tròfics dels adults (fonts de nèctar)
  • Gestió
  • Comportament
  • Delimitació de la població
  • Estructura metapoblacional

Avaluar la tendència de l’espècie a Catalunya

Quan una població/metapoblació de la formiguera petita ha estat identificada i s’ha considerat necessari protegir-la a partir de la figura d’una microreserva, es fa del tot necessari aplicar un mètode de seguiment que aporti informació objectiva de com evoluciona aquesta població/metapoblació al llarg del temps. Aquesta informació és la que permetrà avaluar la gestió implementada en la microreserva. Una davallada de la població alertaria d’un problema que pot posar en perill la seva viabilitat i, per tant, ens indica la necessitat d’adoptar noves mesures de gestió. Contràriament, una estabilitat o un augment de la població al llarg del temps ens confirma que l’espai s’està gestionant correctament.

L’objectiu del seguiment serà obtenir un índex d’abundància anual de l’espècie amenaçada, que es pugui comparar de forma temporal al llarg dels anys.

Estudiar les formigues hoste a Catalunya

És necessari establir línies de recerca al voltant de les formigues hoste de la formiguera petita per tal de determinar quines són les espècies hoste a Catalunya i com es pot afavorir la seva presència a les microreserves.

Tots els estudis existents sobre la relació entre la formiguera petita i les formigues del gènere Myrmica s’han fet al nord i centre d’Europa, per tant, és possible que aquesta relació sigui diferent a les contrades mediterrànies. Caldria dur a terme estudis similars als que van permetre posar llum al cicle vital de la formiguera petita a Europa per validar no només les espècies hoste, sinó també els seus requeriments de cara a afavorir-la a través de la gestió.

Per dur a terme una bona gestió de les formigues hoste, el primer què s’ha de fer és confirmar la seva presència a través de la busca activa d’exemplars. Per fer-ho s’atrauen les formigues amb una mescla d’agar, mel, ou i aigua impregnada en uns cartonets (1) que són revisats cada hora i des d’on és fàcil identificar les formigues in situ a nivell de gènere (2) o bé capturar-les amb un xuclador (3) per identificar-les a nivell d’espècie al laboratori. De cara a la gestió, la identificació del gènere és suficient, ja que és possible que al sud d’Europa hi hagi més espècies hoste a part de M. schencki.

Amb un bon nombre de cartonets situats estratègicament en una zona àmplia es podrà elaborar un mapa amb els punts positius de Myrmica (4) i permetrà fer una gestió més acurada de la formiga i de la planta nutrícia per a la conservació de la papallona.

1. Posant les trampes

2. Trampa amb formigues a l'esquer

3. Capturant les formigues

4. Mapa de presència de la formiga en una finca

5 | Divulgació i sensibilizació

Elaborar material de difusió

Es proposa elaborar un plafó informatiu sobre la formiguera petita per a la seva instal·lació a les microreserves on hi hagi la presència de l’espècie. Els continguts s’extrauran d’aquesta mateixa fitxa i de la infografia que s’indica com a recurs.

plafó informatiu, Phengaris alcon, formiguera petita, Pardines