ESPÈCIE VULNERABLE

Blaveta de l’espantallops

Iolana debilitata

ESP: Mariposa del espantalobos I ENG: Iolas blue

La blaveta de l’espantallops és un endemisme d’Espanya i nord d’Àfrica estretament lligada a la seva planta nutrícia Colutea spp.

Les seves microreserves

Distribució

Distribució

Distribució geogràfica

A Europa

La blaveta de l’espantallops té una àrea de distribució restringida a Espanya i nord d’Àfrica. L’espècie vicariant és la Iolana Iolas, la qual ocupa la meitat sud d’Europa, Turquia i Pròxim Orient.

A la península Ibèrica només es coneix a Espanya, on manté nuclis dispersos principalment a la meitat oriental. Hi ha poblacions a Andalusia, sud d’Extremadura, províncies de Madrid i Segovia, Sistema Ibèric meridional, Aragó i Catalunya.

A Catalunya

A Catalunya manté poblacions disperses i molt locals, especialment en Serres de la Depressió Central i al Prepirineu Occidental, més puntualment en indrets de la Serralada Prelitoral.

Les poblacions que havien estat documentades històricament al Pirineu i a la Serralada Litoral semblen totes extingides.

Distribució altitudinal

A Catalunya la majoria de les poblacions es troben entre els 100 i els 800 metres, excepcionalment a major altitud (fins als 1300 metres).

En canvi a la península Ibèrica el rang altitudinal va des del 100 fins al 1600 metres, amb 800m de mitjana. Bàsicament la seva distribució coincideix exactament amb el rang altitudinal de la planta Colutea spp.

Biologia

Biologia

Cicle vital

ADULT La blaveta de l’espantallops és una espècie univoltina amb una generació entre finals d’abril i començament de juny, amb un màxim marcat a mitjans de maig. El període de vol està fortament sincronitzat amb el de la floració de l’espantallops (Colutea arborescens).
POSTA La posta es realitza entre finals de maig fins la meitat de juny. Ponen més d’un ou a cada planta però només un per beina.
ERUGA La sortida de les erugues dels ous es dona entre principis de juny fins a principis de juliol. Exclusivament carpòfagues. Només néixer penetra a l’interior de la beina i s’alimenta de les llavors en creixement fins completar el desenvolupament.

Ocasionalment es troba en companyia de larves d’altres licènids, (sobretot Lampides boeticus, Plebejus argus, Celastrina argiolus, Glaucopsyche alexis i Leptotes pirithous)
CRISÀLIDE L’eruga abandona la beina i s’amaga sota pedres o a poca profunditat al terra entrant en fase de pupa. Hivernen en forma de crisàlide, dura fins a 10 mesos, fins la primavera següent.

Diversos autors afirmen que la crisàlide passa sovint dos hiverns o tres. En captivitat s’ha observat que la diapausa pot allargar-se més d’una temporada. Veient, doncs, la disparitat de resultats i opinions, tot el que podem afirmar és que les condicions ambientals a l’hivern semblen ser un factor important, i és possible que una part dels exemplars a la natura puguin emergir al segon any.

Ecologia

Ecologia

Imatge 2. Prats mesòfils entre masses boscoses a uns 900 metres d’altitud, a la Plana de Vic (Osona).

Hàbitat

La formiguera gran és una papallona típica de prats de la muntanya subalpina i la muntanya mitjana. En general es troba en prats més aviat secs i assolellats, amb herba curta i pobres en nutrients, però també pot viure en prats alpins i subalpins més humits. No te cap preferència pel substrat, ja que habita tant sobre sòls calcaris com granítics.

Tot i que el seu hàbitat òptim són els prats calcícoles i mesòfils (34.32) i els prats dalladors (38.23) (Imatge 2), segons les dades del seguiment de papallones a Catalunya (CBMS) també s’ha observat en els següents hàbitats (en parèntesis el número d’observacions):

81* Prats silicícoles i xeròfils de la muntanya mitjana pirinenca i del Montseny (51)
122* Prats silicícoles i mesòfils, dels estatges montà i subalpí dels Pirineus (30)
36 Fenassars xeromesòfils, de sòls profunds de terra baixa i de la baixa muntanya mediterrània (18) (Imatge 3)
8414 Landes de gòdua, acidòfiles i mesòfiles, de la muntanya mitjana plujosa 13)

A la Península Ibèrica el seu hàbitat es troba prats o herbassars oberts enmig de boscos de roure de fulla petita, fagedes o pinedes. Aquests prats i herbassars són de tipus sec al Prepirineu i al Sistema Ibèric i de tipus humit al Pirineu.

Imatge 3. Prat de dall a 1.600 metres d’altitud, a la vall de Tor (Pallars Sobirà).

Els prats en primer terme i els situats al turó del fons, a uns 1.300 metres de distància, formen part de la mateixa metapoblació.

Estructura de la població

La blaveta de l’espantallops mostra una estructura metapoblacional, és a dir, diverses colònies separades entre elles mantenen certa connectivitat a través de la dispersió/migració d’exemplars d’una colònia a una altra.

La blaveta de l’espantallops té capacitat dispersiva, però hi ha diferències molt marcades en aquesta capacitat respecte mascles i femelles. Mentre que la majoria de femelles (el 72 % de la població, segons les estimacions d’un estudi) abandona l’àrea amb Colutea on s’ha desenvolupat, només una petita proporció dels mascles (9 %) fa el mateix. Tanmateix, la distància coberta pels mascles que es dispersen és major que la de les femelles, i pateixen també una major mortalitat en el procés.

El desplaçament diari mitjà observat és de 98 metres, fins a 1792m. I presenten una distància de dispersió menor de 550metres, amb un màxim registrat de 1490 m.

Requeriments

Plantes nutrícies
Les plantes nutrícies principals …
Posta
Poden pondre els ous a:
- Sobre beines joves, molt preferentment d’una a dues setmanes d’edat.
- En plantes grans amb poques branques, disposades en rodals interconnectats
- Dins el calze de la flor, que persisteix mentre les beines es desenvolupen, o directament sobre la base de la beina.
La pressió selectiva per ovopositar en beines d’aquesta edat, i no pas en flors o beines més velles, ha de ser intensa. Per una banda, dues terceres parts de les flors no arriben a donar fruit i, per l’altra, les beines més velles s’assecarien abans que l’eruga completés el creixement.
Hostes i simbionts
Larves «moderadament mirmecòfiles». En algunes poblacions no s’ha detectat cap relació amb formigues. S’han observat relacions amb les espècies: Camponotus cruentatus, Plagiolepis pygmaea i Tapinoma erraticum.

Adults
El pic de l’emergència dels adults es dona 2-3 setmanes després del pic de la floració de Colutea, que és precisament l’edat dels fruits preferits per les femelles per a l’ovoposició. Veiem, per tant, que el nivell d’ajust en la fenologia d’aquests dos organismes és molt fi.

L’especialització d’aquesta papallona per l’espantallops és tan alta que les flors d’aquesta planta també constitueixen pràcticament l’única font de nèctar per als adults.
Eruga
L’estat de desenvolupament de la planta nutrícia es clau. L’absència de beines implicaria un canvi radical en el comportament alimentari de les larves.

Les llavors de Colutea maduren entre juny i juliol, per tant, el creixement de les erugues ha de ser molt ràpid, sobretot si es tenen compte les dimensions que arriben a assolir. Això és segurament afavorit per l’alt valor nutritiu de les llavors.
Paràsits
L’existència de parasitoides generalistes i especialitzats és un altre factor que podria limitar l’assoliment de densitats poblacionals altes per part de l’espècie. Es coneixen dues espècies d’himenòpters que parasiten l’espècie:
- El bracònid Cotesia specularis que parasita aquesta espècie amb preferència a Lampides boeticus, que sovint es troba en abundància a les mateixes plantes de Colutea.
- I l’icneumònid Anisobas cephalotes, el qual és un autèntic especialista en I.iolas, i possiblement representa una de les seves causes principals de mortalitat (% de parasitisme major del 50%).

Estat de conservació

Estat de conservació

Europa

ESPÈCIE GAIREBÉ AMENAÇADA

No gaudeix de cap protecció europea

Espanya

Espècie de preocupació menor

No declarada amenaçada

Catalunya

ESPÈCIE VULNERABLE

Inclosa al Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya.

Tendència

A nivell europeu la Iolana iolas presenta una tendència poblacional decreixent.

A Catalunya no hi ha suficients dades per calcular les tendències a nivell regional.

Estat actual

A nivell europeu la blaveta de l’espantallops es considera una espècie gairebé amenaçada des de l’any 2009.

A Espanya aquesta espècie està considerada com una espècie de preocupació menor, no està amenaçada. No està inclosa a la valoració del Libro Rojo de los Invertebrados de España, encara que anteriorment s’havia citat com a Vulnerable per Munguira et al. 1991 i en diverses qualificacions en catàlegs regionals (Madrid, Castilla la Mancha i Extremadura).

A Catalunya està inclosa al Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya (setembre 2022) com a espècie vulnerable per la seva distribució restringida i en colònies molt locals, i la mida extremadament petita de la majoria de les poblacions.

Amenaces i problemàtiques

Pèrdua d’hàbitat

Més info

A Catalunya hi ha poblacions molt petites i amb molt pocs individus que depenen d’un nombre de peus d’espantallops molt baix. Aquestes poblacions són òbviament molt vulnerables, ja que els peus de Colutea dels que depenen es troben sovint amenaçats a causa del creixement del bosc al seu voltant o en risc de ser talats en operacions de desbrossament de marges i accions diverses, com ara la urbanització. Possiblement la causa de l’extinció de les poblacions de la Serra de Collserola al darrer segle.

Augment de la fragmentació i aïllament de l’hàbitat

Més info

L’augment de la fragmentació és causada per la pèrdua directa d’hàbitat i el canvi d’usos del sòl (particularment una simplificació excessiva de la matriu, l’hàbitat no adequat que l’envolta) i pot reduir la viabilitat de les poblacions de les papallones especialistes d’hàbitat, fins i tot quan la qualitat de l’hàbitat dins de llocs concrets és alta. Malgrat aquesta espècie presenta una capacitat de dispersió alta, si la distància entre tessel·les és d’uns pocs quilòmetres es pot donar aïllament d’aquestes sent un problema.

Incendis forestals

Més info

Degut que es tracta d’una papallona típica d’ambients càlids i secs, l’hàbitat en el que viu presenta de manera intrínseca una alta probabilitat de risc d’incendi, especialment els mesos d’estiu. Ja siguin naturals o intencionats, els incendis forestals són un tret important per aquesta espècie, per l’eliminació directa de la planta nutrícia a la que es troba estretament lligada.

Canvi climàtic

Més info

L’escalfament global pot tenir efectes sobre l’avançament o el retard de la floració de les espècies vegetals. La monofàgia sobre un gènere de planta de presència també localitzada i que no sol assolir densitats importants, i la necessitat que la posta coincideix amb el desenvolupament inicial dels fruits, fan que la desincronització entre el cicle biològic de la planta Colutea i Iolana debilitata pugui tenir conseqüències dramàtiques sobre la viabilitat de les poblacions d’aquesta espècie. Fent-la especialment susceptible a l’extinció.

Col·leccionisme

Més info

Per les característiques esmentades (localització, baixa densitat, període de vol molt curt, etc.), es considera aquesta espècie com a especialment sensible a casos de sobrecol·lecta, tant d’adults com de beines per a la cria.

Objectius de conservació

Les principals amenaces de la blaveta de l’espantallops estan directa o indirectament relacionades amb la pèrdua del seu hàbitat per un canvi d’usos, per tant la seva conservació és factible a través de la protecció i la gestió si es defineixen els llocs prioritaris i les mesures a aplicar per frenar la seva tendència negativa. Els objectius de conservació de la blaveta de l’espantallops són els següents:

1. Localitzar i conservar la poblacions existents

L’objectiu principal per garantir la conservació de la blaveta de l’espantallops passa per, com a mínim, mantenir les poblacions conegudes, sobretot les que presenten densitats més elevades, ja que és on resideix el gruix de la població i la diversitat genètica de l’espècie. Per altra banda, donat que la distribució de la d’aquesta espècies és fragmentada, local i reduïda, és possible que encara hi hagi moltes poblacions que no s’han descobert.

2. Ampliar l’àrea ocupada per les poblacions existents i millorar la connectivitat entre elles

L’aïllament representa un risc d’extinció local de les poblacions de blaveta de l’espantallops quan aquestes són escasses i estan allunyades entre elles, de manera que la creació de taques d’hàbitat òptim per l’espècie entre poblacions conegudes però distants, és una línia de treball important.

3. Conservar i fer un manteniment de l’hàbitat òptim de les zones on hi ha poblacions conegudes

És important una gestió de l’hàbitat adequada tant a petita escala com a escala de paisatge amb l’objectiu de preservar les espècies que conformen la composició natural del bosc i de complir tots els requeriments necessaris pels diferents estadis del cicle vital de la papallona i també per evitar la pèrdua de les clarianes i per tant reduir la fragmentació de l’hàbitat i l’aïllament de les poblacions.

4. Avaluar la seva tendència

Al ser una espècie escassa no hi ha suficient per calcular la tendència a nivell regional. Cal posar esforç en el seguiment de la blaveta de l’espantallops per obtenir dades de qualitat per avaluar la seva tendència.

Mesures per a la seva conservació

Mesures per a la seva conservació

1 | Protecció i legislació

Redactar i aprovar un pla de conservació

Més info

La blaveta de l’espantallops es considera una espècie vulnerable en el Catàleg de Fauna amenaçada de Catalunya i per tant hauria de disposar d’un pla de conservació que garantís l’establiment de mesures per a millorar el seu estat a mitjà termini. Actualment no existeix un pla de conservació per aquesta espècie ni per a cap papallona, per això es proposa redactar un pla de conservació que inclogui, com a mínim:

Distribució actual de l’espècie en format SIG amb la ubicació exacta de les poblacions conegudes.
Estat de conservació i tendència d’aquestes poblacions.
Objectius de conservació.
Espais prioritaris on conservar l’espècie i/o establir microreserves en format SIG.
Definir les mesures ideals de gestió a les microreserves.
Establir un programa de seguiment amb indicadors.

Aquesta fitxa pretén ser l’embrió d’aquest futur pla de conservació.

Crear microreserves

Més info

Es proposa crear microreserves de papallones en totes les poblacions conegudes de blaveta de l’espantallops a través de l’establiment d’acords de custòdia amb els seus propietaris o gestors amb un o més dels següents objectius:

Mantenir la gestió que s’ha dut a terme fins al moment i que ha permès que les poblacions es mantinguin fins avui.
Realitzar un seguiment de la població per determinar la tendència i proposar millores en la gestió actual.
Incorporar millores en la gestió que millorin la població de blaveta de l’espantallops.
Dur a terme accions dirigides a la conservació de la blaveta de l’espantallops i/o a la millora del seu l’hàbitat.

L’acord de custòdia inclourà un mapa amb els límits de la microreserva, els compromisos que assumeix cada una de les parts i, si cal, quina és la compensació que rebrà el propietari o gestor per la creació de la microreserva.

2 | Gestió de l’hàbitat

L’hàbitat ideal per la blaveta de l’espantallops és …

Abans: Un prat mesòfil en un estat avançat d’emmatament i amb acumulació d’herba per falta de càrrega ramadera.

El prat després de ser recuperat: s’han eliminat els matolls del mig del prat, però s’han deixat els situats als marges.

En una microreserva per a la blaveta de l’espantallops s’haurien de tenir en compte els següents aspectes en l’àmbit de la gestió:

Treball de gestió	Òptim	Compatible	No compatible
Sega	Segar un cop l’any a partir del 20 d’agost, de dins cap a fora del prat.	Segar abans del 20 d’agost, però només a les zones on no hi ha presència de plantes nutrícies.	Segar abans del 20 d’agost, més d’una vegada i de fora cap a dins.
Pastura	No pasturar o fer-ho a partir del 20 d’agost i amb una càrrega entre els 0,2 i 1,9 LU/ha.	Pasturar amb una càrrega superior a 1,9 LU/ha, però fer-ho a partir del 20 d’agost.	Pasturar abans del 20 d’agost.
Obertura d’espais oberts	Recuperar nous espais oberts respectant les plantes nutrícies i alguns arbustos al part i tots els marges.	Recuperar nous espais oberts deixant només els arbustos dels marges.	Recuperar els espais oberts sense deixar arbustos als marges.
Planta nutrícia	Incrementar la presència de plantes nutrícies plantant-ne en llocs estratègics	Protegir els peus de les plantes nutrícies quan es dalla o es pastura	No protegir les plantes nutrícies quan es dalla o es pastura.
Formiga hoste	Col·locar pedres estratègicament per afavorir l’establiment de formiguers prop de les plantes nutrícies.	No retirar pedres o troncs al terra per evitar destruir els nius de les formigues hoste.	Retirar pedres i troncs dels prats i els marges

Gestió dels prats seminaturals

Més info

Els prats seminaturals són aquells prats que es mantenen gràcies a una gestió agrària o ramadera. Si s’abandona aquesta activitat poc a poc els prats es van transformant en matollars i posteriorment en boscos. Més enllà de garantir la conservació d’aquests prats amb el manteniment d’una gestió agro-ramadera, hi ha una sèrie de pràctiques que afavoririen en gran mesura la conservació de la formiguera gran.

No segar fins el 20 d’agost. Evitar la sega durant l’època de vol de la papallona i també al llarg del període en què l’eruga està sobre la vegetació, és a dir de l’1 de juliol al 20 d’agost.
Segar 1 cop a l’any. Cal segar el prat una vegada cada any per mantenir el prat lliure d’arbustos. Si hi ha possibilitat de pastura el dall pot ser substituir per un aprofitament a dent (sempre a partir del 20 d’agost).
Segar de dins a fora. La sega del prat s’hauria de fer des del centre del camp cap als marges per afavorir que els insectes es vagin desplaçant a les zones de refugi, que són els marges.
Retirar la sega. Si no es sega per embalar l’herba sinó simplement per mantenir el prat lliure d’arbustos, cal retirar les restes per evitar l’acumulació de biomassa i nutrients al prat ja que aquestes condicions afavoreixen l’expansió de les gramínies.
Eliminar espècies llenyoses. Cal que el prat no es vagi tancant de vegetació encara que la planta nutrícia hi sigui molt present per això s’han de retirar els arbustos i els arbres joves en les zones que s’hagin tancat
Evitar l’aplicació de pesticides. Els insecticides plaguicides i herbicides dirigits a males herbes de fulla ampla perjudica directa o indirectament a la formiguera gran en particular i els pol·linitzadors en particular.
Reduïr l’ús de fertilitzants. Quan s’incrementen els nivells de nutrients al sòl les plantes del gènere Thymus són desplaçades per espècies més competitives, per tant s’ha de reduir l’ús de fertilitzants i purins a tots als prats amb formiguera gran, com a màxim fins a 60 kg Nitrogen per hectàrea.

Gestió de la pastura

Més info

Manteniment del sistema tradicional de pastura. La gestió tradicional, especialment extensa del pasturatge de bestiar s’hauria de mantenir per controlar la successió de la vegetació i mantenir suficientment oberta la zona.
Adequar els nivells de pastura. Cal regular el tipus de bestiar, número de caps i/o el temps de pastura a cada zona segons l’altitud, l’orientació del vessant, l’hàbitat i la temperatura. Cal fer una valoració detallada de cada cas per determinar els nivells òptims de pastura en cada prat. Per prevenir la sobrepastura s’estima que la densitat òptima hauria d’estar entre els 0,2 i 1,9 LU/ha (?).
No pasturar fins el 20 d’agost. Evitar la pastura durant l’època de vol de la papallona i també al llarg del període en què l’eruga està sobre la vegetació, és a dir de l’1 de juliol al 20 d’agost.
No fer canvis bruscos de gestió ramadera. Es considera important que els espais que es volen gestionar per a la conservació de la formiguera gran s’eviti realitzar canvis bruscos en la gestió, com ara retirar la pastura de cop, ja que això pot posar en risc el fràgil equilibri existent entre la papallona, la planta nutrícia i la formiga hoste.

Recuperació d’espais oberts

Més info

A les zones on la successió ha progressat pot ser necessari complementar el pasturatge amb l’eliminació de matolls i arbres joves, sobretot si es pretén introduir la pastura en una zona on no n’hi havia. En general, la retirada no s’hauria de dur a terme en zones molt àmplies i fer els treballs for de l’època de vol de la papallona.

Cal tenir en compte que sovint les plantes nutrícies creixen a recer d’alguns matolls, sobretot els situats als marges dels prats (Imatge). En aquest cas és positiu deixar-ne alguns estratègicament per proporcionar diversitat de microhàbitats a les papallones.

Gestió per a la planta nutrícia

Més info

No és millor una zona amb vegetació atapeïda, sinó que pot ser dispersa (distància entre plantes nutrícies és idoni que no sigui massa propera).

Plantar orenga i serpoll Thymus serpillum estratègicament prop dels punts on s’han localitzat exemplars de Myrmica sabuleti. En cas de no disposar d’informació tan detallada, plantar-ne en zones més àmplies on s’hagi comprovat la presència de l’espècie hoste.

Gestió per a la formiga hoste

Més info

La conservació del microhabitat òptim per la formiga acostuma a ser un factor crític, ja que si les condicions no son òptimes Myrmica sabuleti és reemplaçada ràpidament per altres espècies.

En aquest sentit l’alçada de la vegetació herbàcia adquireix una gran importància i la majoria de les espècies de formiga no es poden instal·lar si l’herba és massa baixa o massa alta ja que necessiten un microclima concret. Al nord d’Europa Myrmica sabuleti necessita una alçada de vegetació menor que a Catalunya per aconseguir un microclima suficientment càlid (una major alçada de vegetació pot fer disminuir molt la temperatura). Al Regne Unit i a zones més al nord, l’alçada de vegetació òptima és típicament de menys de 2-3cm d’altura. En canvi, a Catalunya i tot el sud del seu rang de distribució es troba principalment en àrees muntanyoses amb una alçada herbàcia de més de 20 cm. Segons l’estudi que es va fer a la Garrotxa l’alçada de vegetació òptima és entre 30 cm i 100cm, aspecte important sobretot durant el període estival quan la temperatura és més alta.

També hi ha una relació entre la presència de Myrmica sabuleti i la densitat de plantes nutrícies de la papallona. En aquest sentit als espais on hi ha més distància entre plantes nutrícies s’ha detectat una major presència de formigues, de manera que s’estima com a òptima una separació de 2-6 metres entre plantes.

Per fer una gestió de la formiga hoste primer cal confirmar la seva presència a través de la busca activa d’exemplars. (veure programa d’actuacions).

Gestió a nivell de paisatge

Més info

Actuar únicament els llocs on es coneix la presència de l’espècie pot no ser suficient per garantir la seva supervivència a llarg termini ja que les extincions locals son freqüents en aquesta espècie a causa dels seus requeriments tan específics. De la mateixa manera que les extincions locals són espontànies, la recolonització també és un fet habituals, per tant s’ha de tenir en compte no només protegir les zones on hi ha l’espècie, sinó també els hàbitats potencials. La conservació, doncs, s’ha d’enfocar a nivell de la metapoblació.

La gestió a nivell de paisatge està orientada precisament a conservar l’estructura metapoblacional d’una espècie i ha d’anar dirigida a garantir que hi ha disponibilitat de taques d’hàbitat idoni a una distància inferior al potencial de dispersió de l’espècie. Per tant, cal proporcionar zones d’hàbitat idoni per l’espècie a menys de 5 km de les poblacions existents, independentment de si són utilitzades o no per la formiguera gran.

Això permetrà que les papallones puguin colonitzar l’hàbitat espontàniament i ocupar espais on actualment no és present.

Restaurar l’hàbitat a les àrees adjacents: L’expansió dels hàbitats existents és en general una eina important de conservació. Especialment en llocs petits amb una sola població, s’hauria d’ampliar la zona d’hàbitat adequat. S’hauria d’incentivar la restauració de l’hàbitat mitjançant les mesures de gestió esmentades en llocs adequats (per exemple, llocs ocupats anteriorment) a distància de dispersió de les localitats on l’espècie és actualment present.

3 | Gestió de l’espècie

Accions de reintroducció

Més info

Hi ha ocasions en les quals està justificat i és necessari recuperar poblacions extingides, com ara millorar la connexió de poblacions existents però aïllades. En aquests casos es pot plantejar la reintroducció de la formiguera gran sempre i quan es compleixin uns requisits previs:

L’hàbitat compleix els requeriments de l’espècie, sobretot la presència de les seves plantes nutrícies i les formigues hoste.
Han desaparegut les causes que van provocar la seva extinció.
Establiment d’una microreserva per garantir que la gestió de l’espai anirà dirigida a la conservació de la formiguera gran.

Sense entrar massa en detalls, la reintroducció consistirà en la recol·lecció d’ous en poblacions ben conservades de la seva àrea de distribució catalana i la seva translocació en forma d’erugues de primer estadi

de femelles adultes ja copulades a poblacions ben conservades el màxim de properes i el seu posterior alliberament (al cap de poques hores de la captura) al lloc a repoblar. D’aquesta manera

Per fer aquest tipus d’accions serà necessari elaborar un informe de viabilitat i sol·licitar una autorització del Servei de Fauna i Flora de la Generalitat de Catalunya.

4 | Seguiment i recerca

Caracteritzar les poblacions conegudes

Amb l’objectiu de dissenyar microreserves per la blaveta de l’espantallops s’han de caracteritzar les condicions que s’associen amb la seva presència (o amb la seva absència) i es proposa de mostrejar intensivament les principals poblacions conegudes per tal de recollir tot un seguit d’informació:

a) Descripció paisatgística de la localitat

idealment acompanyada de fotografies de la zona. Aquesta hauria d’incloure una avaluació de les comunitats vegetals dominants (com per exemple segons una categoria estàndard com la cartografia dels Hàbitats Corine a Catalunya).

b) Abundància de la planta nutrícia de l'espècie estudiada

idealment estimada de forma aproximada en metres quadrats de cobertura. Aquesta informació recollida s’hauria de complementar amb altres dades que tipifiquin l’estat fenològic i de creixement de les plantes i el microhàbitat on es troben.

c) Avaluació dels recursos tròfics dels adults (fonts de nèctar)

s’avalua amb una escala categòrica de 0 a 5 (0: sense flors, 1: esporàdiques, 2: poques, 3: normal, 4: moltes, 5: extrema abundància). També s’han d’anotar les espècies de flors dominants i, si és possible, quines són visitades per la papallona objecte d’estudi.

d) Gestió

Aportar qualsevol dada que sigui possible sobre la gestió o manca de gestió que s’estigui duent a terme a la localitat prospectada (p. ex. presència de pastura, dall, abandonament, etc). Aquesta informació posteriorment s’haurà de precisar a partir d’altres fonts de consulta.

e) Comportament

Anotar dades sobre la densitat d’exemplars observats així com informació del seu comportament (ovoposicions, territorialitat, interaccions entre individus, etc) pot ser molt rellevant a l’hora de dissenyar zones de protecció o microreserves.

f) Delimitació de la població

a partir de les dades obtingudes sobre l’abundància de l’espècie a la zona prospectada. Aquesta abundància es mesurarà segons el mètode de cens habitual que s’aplica en el CBMS si l’àrea ocupada és gran, o bé es farà un comptatge exhaustiu dels exemplars presents en l’hàbitat si aquest és petit. En tot cas, cal anotar com s’ha fet el comptatge per poder expressar les abundàncies relatives en funció d’una àrea mostrejada.

g) Estructura de metapoblació

A partir del mostreig en zones amb hàbitat potencial properes on s’ha detectat una població és possible inferir una estructura de metapoblació. Aquests mostreigs ajudaran a determinar quin és el grau d’aïllament de la població respecte de les poblacions més pròximes i l’abast del context metapoblacional que tingui l’espècie. És probable que aquesta informació sigui només aproximada en un primer mostreig i s’hagi de complementar amb noves prospeccions més sistemàtiques, i per això es recomana un cop més la simultaneïtat de les visites en zones d’una certa extensió per entendre com es distribueix l’espècie a nivell de paisatge.

Tota aquesta informació s’integrarà finalment en una proposta de microreserva. Aquesta àrea a protegir hauria d’incloure sempre les clapes d’hàbitat que suporten la població/poblacions més importants del sistema metapoblacional, i que molt possiblement seran clau per mantenir viable l’espècie en aquesta zona. Així mateix, idealment una microreserva ha de contemplar la possibilitat que s’estableixi connectivitat entre les taques potencials d’hàbitat favorables per afavorir processos de dispersió i colonització.

Avaluar la tendència de l’espècie a Catalunya

Quan una població/metapoblació de blaveta de l’espantallops ha estat identificada i s’ha considerat necessari protegir-la a partir de la figura d’una microreserva, es fa del tot necessari aplicar un mètode de seguiment que aporti informació objectiva de com evoluciona aquesta població/metapoblació al llarg del temps. Aquesta informació és la que permetrà avaluar la gestió implementada en la microreserva. Una davallada de la població alertaria d’un problema que pot posar en perill la seva viabilitat i, per tant, ens indica la necessitat d’adoptar noves mesures de gestió. Contràriament, una estabilitat o un augment de la població al llarg del temps ens confirma que l’espai s’està gestionant correctament.

L’objectiu del seguiment serà obtenir un índex d’abundància anual de l’espècie amenaçada, que es pugui comparar de forma temporal al llarg dels anys.

La metodologia de seguiment d’una població de blaveta de l’espantallops és la següent:

Transsecte

La forma més fiable i eficient per mesurar la mida relativa d’una població de blaveta de l’espantallops és a partir de censos visuals amb el mètode del transsecte (el mètode popularitzat com a «Pollard walk» i implementat com a mètode de cens estàndard en els programes BMS). Idealment, caldria definir unitats paisatgístiques o microambients dins la microreserva, que puguin estar associats amb diferents densitats de la població estudiada. Això permet dissenyar un transsecte amb vàries seccions, cadascuna associada a una unitat paisatgística, de forma que s’obtindria informació sobre quin tipus d’hàbitat beneficia més l’espècie. Aquest disseny també permet plantejar mesures de gestió d’una forma experimental, per avaluar si certes accions o tipus de gestió (a nivell de secció) tenen efectes positius o negatius. El mateix disseny d’un transsecte amb seccions ajudaria a establir els límits espacials de la població estudiada. Així mateix, si la micro-reserva inclou diferents poblacions del sistema metapoblacional, les clapes d’hàbitat que suporten poblacions sempre hauran de ser incloses com a seccions diferenciades dins el transsecte proposat.

Seccions

Idealment es proposa dissenyar transsectes amb no més de 10 seccions i d’una longitud total no superior a 1.5 km, per bé que aquestes mesures són orientatives i es poden modificar segons el cas concret. Per exemple, quan la micro-reserva sigui molt petita perquè l’espècie viu associada a un espai molt concret, l’itinerari podria ser molt més curt i el número de seccions molt més baix. No obstant, creiem que sempre és interessant incloure hàbitats subòptims, fins i tot on la papallona sigui absent, per extreure informació sobre els requeriments de l’espècie, el tipus de gestió apropiada (p. ex. sometent diferents prats/seccions a diferents tractaments), etc. A més, aquests hàbitats subòptims amb el temps es poden convertir en clapes d’hàbitat amb una gestió adequada, afavorint l’expansió de la població original.

Calendari

En la metodologia original del CBMS, els mostreigs es fan setmanalment durant 30 setmanes seguides (1 de març-26 de setembre). Ara bé, quan l’itinerari té com objectiu recollir informació de només una espècie amenaçada, el temps de mostreig es pot reduir dràsticament per fer-lo coincidir amb el període de vol de la població estudiada, ja que així es pot destinar més esforç de mostreig en menys temps (més eficaç) i també hi haurà més probabilitats d’observar-la i fer un millor seguiment.

Censos

Donat que el període de vol de la blaveta de l’espantallops s’estén al voltant d’unes 5 setmanes, i que aproximadament 1/3 del total de la població està en vol en el moment del pic poblacional, es proposa mostrejar la setmana del pic poblacional i dues setmanes anterior i posterior per aconseguir una estima molt representativa de la mida poblacional. Idealment s’haurien de fer 5 censos i com a mínim 3.

Condicions

En tot cas, és molt important que els mostreigs es facin sota situacions meteorològiques òptimes pel vol de l’espècie, sobretot durant les 3 setmanes centrades en el màxim poblacional.

5 | Divulgació i sensibilizació

Elaborar material de difusió

Es proposa elaborar un plafó informatiu sobre la blaveta de l’espantallops per a la seva instal·lació a les microreserves on hi hagi la presència de l’espècie. Els continguts s’extrauran d’aquesta mateixa fitxa i de la infografia que s’indica com a recurs.

recursos relacionats